A prop de la parada del Liceu, uns turistes fan fotos a un home-estàtua. Veuen en ell un curiós artista que, amb el rostre seriós i preocupat, escenifica un centaure de l'antiguitat. Davant seu, un barret gris i destrossat, és ple de monedes. Tothom comenta, amb la seva llengua, és clar, la veracitat de la seva interpretació. Ningú fa comentaris artístics que remetin a la transmissió de sentiments. Quin d'ells més original: "Oh, què bé que ho fa!", "Sembla que les cames siguin reals i tot!", "Fa certa angúnia... però és que ho clava, eh!", "T'has fixat que gairebé no es mou? Algun cop que ho ha fet, per poc cau!", "Meitat home, meitat cavall... vaig estudiar-ho això, però no recordo el nom... ah, sí... Minotaure!", "Aquests espanyols sempre pensant en el mateix, ara aquest home es disfressa de toro...".
Quan la nit s'apodera de la ciutat, la lluna demana els captaires que recullin les seves pertinences i deixin el carrer lliure, és l'hora de les dones del bolso. L'home-estàtua en qüestió agafa el barret i omple una bossa amb els cèntims que ha recaptat. Acte seguit, comença a pujar Rambla amunt. Uns adolescents que van torrats de vodka i ginebra se'l miren amb incredibilitat, no és una disfressa, aquell home té les cames guerxes.
1 comentari:
No tot és el que no sembla, molts cops és pitjor.
Publica un comentari a l'entrada