Pantalons negres, samarreta blanca. El tauler d'escacs ja està col·locat, la dama vesteix els colors de l'estratègia. Els peons fa hores que estan a l'aguait, saben de la vital importància dels seus informes. Miraran, observaran, apuntaran... i després redactaran un acurat document amb totes les novetats de primera línia.
Mentre cauen guerrers, lluitadors de la pàtria, dos soldats comenten la dissortada sort que podran tenir, o no, en qualsevol moment:
-És inevitable, algun dia passarà, però el més segur és que quan això passi, tot s'acabi...
-Jo no vull que passi... és el pitjor que em pot passar a la vida.
Arriba la nit i la partida s'atura. No hi ha rellotges, no hi ha bombes. Els soldats dormen tranquils al ras, sense haver d'estar dins les trinxeres, com els passa durant el dia.
A les nou del matí, però, la trompeta anuncia el retorn al combat. Alfil mata a torre. Sang a l'escenari. I els dos peons continuen xerrant:
-Vas veure la lluna ahir? Va ensenyar-nos molt poc, però lluïa majestuosa la seva fina blancor, sobre un cel fosc i tenebrós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada