En plena recessió, els diaris van plens de males notícies. Quan els valors es perden pel camí, els mitjans de comunicació publiquen actes terrorífics que creen por i desconcert. Una tarda d'hivern com una altra, el bibliotecari entrega llibres als pocs usuaris de la vella biblioteca. El bell barri de la ciutat dormitori respira un aire contaminat que porta residus tòxics del polígon industrial del nord de la comarca.
Alguns usuaris estan estudiant, són joves i mostren cara de preocupació. D'altres estan llegint el diari o revistes, són vells i reflecteixen avorriment als seus rostres. El silenci és sepulcral. Quan algú fa punta al llapis se sent des de l'altre costat. "Així és i així ha de ser, silenci, si us plau", resen uns cartells repartits per tota la biblioteca.
Però cada cert temps, el bibliotecari tos. Intenta evitar-ho, no vol molestar els seus estimats amics. Passen tantes hores junts que, no se sap si per bé o per mal, així els considera.
Es posa la mà a la boca i ensordeix el so de l'aire buscant escapatòria per la boca. Ho fa en repetides ocasions, envermellint el seu rostre. És tant el respecte per la manca de remor que, evitant que surti l'aire dels seus pulmons, es mor.
1 comentari:
El respecta ha de ser dut tant lluny?? Val la pena?? Crec que no.
Publica un comentari a l'entrada