Relat del desert

Amb la seva maleta de cuir a la mà, l’home de blanc avança per sobre de les amples dunes del desert. On és el paraigua que em va vendre la veïna rossa? Com esperen que em protgeixi de la infernal pressió solar? La fina sorra entrant dins les sabates, grumolls de suor i brutícia baixant per l’aixella, un tel viscós tapant els dos ulls i la boca seca, tan seca com la va tenir el dia en què la va deixar.

Entre dunes se sent l’aire entrant directa a la gola, li van dir. Entre dunes seguiré fent el camí cap al no-res, va pensar. I entre pensaments i dites estúpides va deixar la ciutat i va emprendre un viatge sense retorn. A vegades els somnis són el millor de la realitat. Tot sovint allò que desitgem no és més que un miratge oblidat. Vull trobar un pou. Un pou o un petit oasi. Serà cert això que diuen? Els oasis només existeixen a la ment i, per tant, cal inventar-los? Confio que tot sigui una llegenda més i, en poca estona, se m’apareixi davant una palmera molt alta, que pugui veure des de lluny i em guiï fins el gran toll d’aigua que em salvarà la vida. Però no hi ha palmera, només sorra i sorra, muntanyes d’arena que em recorda aquells dies vora el mar, mes no hi ha aigua on remullar-se ni cerveses amb les que refrescar-se. I si tot s’acaba ara... i si trobo el final entre aquests arenals calents... qui em cantarà la cançó el dia del meu enterrament. Podran enterrar-me? Trobaran el meu cos i algú cavarà al mig del desert una tomba laica? I si em recull un capellà i em vol donar l’últim regal de Déu beneint-me sota la justícia solar? Què passarà amb el meu cos? Se’l menjaran les serps que s’amaguen sota la sorra? I la meva ànima? Volarà més enllà del meu amor? Qui sabrà per què he emprès aquest camí? Qui es preguntarà per què vaig deixar la ciutat? Ningú no tindrà respostes mai més, perquè deixaré de ser i, això és així, quan un deixa de ser és l’oblit de preguntes i respostes.

Arena, empassa’t el dolor terrenal i deixa viure les flors que han de créixer vora l’aigua del canal.

Relat de la polseguera

He sentit els cavalls galopar darrere meu. Aixecaven tanta polseguera que, quan he mirat enrere, els ulls se m'han cegat. M'he cegat de tu, que cridaves fort que t'ofegaves. M'he cegat de tu, que demanaves auxili mentre jo estirava la mà, però entre tanta pols no veies res més que el teu alè inquiet caient en la desesperació.

He vist les flors marcir-se en plena primavera. Els pètals es desfeien un a un, mentre jo provava d'agafar-los. Els agafava com t'agafava a tu, sense poder evitar fer-te mal. Una flor sense pètals és com tu sense cor. Qui te l'ha destrossat provant d'ajudar-te? Qui te l'ha ennegrit exclamant la seva llum?

He olorat el temps fugint de les meves mans. Arena contra vidre. Dunes i dunes sense oasi. Vivint en el centre d'un món trencat. M'he trencat la vida per sentir-me viu i només he creat morts i més morts. A l'interior de les muntanyes els óssos esperen la meva defunció. Els duran els ossos sense embolcalls, només adornats amb el meu cor bategant per tu.

Relat de lladrucs

Posem un exemple absurd, que lluiti contra les indicacions reals del que s'espera que pugui passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Posem per exemple una carretera sinuosa, plena de peixos, grans i petits, amb fortes onades, entre núvols i llamps, movent-se segons el vent bufi cap a un costat o cap a un altre. Posem per exemple que la carretera sigui fosca i s'il·lumini quan un no s'ho espera, amb un llum directe als ulls, encegador, gairebé tan fort com el soroll d'una campana, que apareix i desapareix, deixant el silenci de descans com un breu sospir en el que sentir-se perdut.

Posem per exemple que la Mare de Déu camina nedant braça i sense ales, però buscant una sortida que no doni al final. Se sentirà sola? Buscarà ajuda? Repudiarà les veus desconegudes que sonin com timbals distorsionats?

El pastís de pastanaga pot tenir color taronja o marró, però no ha de semblar que estiguis rossegant l'hortalissa, ni tampoc que llepis mantega barata. Ara podria demanar-me un pastís de formatge. Ella també, però la Mare de Déu desconfia de tot allò que no triï ella. I el que tria no ho pot aconseguir, perquè no esdevé verb, ni paraula, ni tan sols so, però dins seu circula en forma d'imatge abstracte, encara que de fàcil percepció, per ella, és clar. I entre revolt i revolt, les línies rectes són pendents pronunciats directes a l'abisme. Intenta frenar, amb els peus, amb les mans, però els seus ossos són tan delicats que tot el que toca és una serra mecànica. L'escorxador treu la destral i comença a picar fort. No la talla a trossos, tot i que ella s'ho pensa. Es mira els peus, tan delicats, tan fràgils, els veu separats del cos. No hi ha sang, només uns membres que ballen sols al compàs d'una música espantosa que li posa la pell de gallina. Les seves cames, tan primes, sense carn i amb la pell penjant, no la poden sostenir. Ella crida, vol que algú l'agafi, qui sigui, encara que no es deixaria ajudar per ningú que no conegués. I en aquest poblat, dalt del mar i sota del cel, ningú dels que veu són ja seus, són dels altres.

Sona una vegada i una altra el timbre, l'escola és buida, els professors seuen al banc, no hi ha alumnes. La Mare de Déu els veu, s'hi acosta, ells marxen. Aviat serà estiu, la calor del mes d'agost no vindrà sinó acompanyada de lladrucs llunyans de gossos estranys, de grills salvatges que espanten les mosques tontes, de vius que moren travessant un oasi infinit a ulls dels porucs.