Relat de les artèries

Sentir-se sol no és un sentiment.

És una espina movent-se entre les artèries.
És el colesterol prement fort a les venes.
És un instant etern sense aire amb el cap sota l’aigua.
És quedar-se cec podent veure les estrelles.
És l’hora punta quan tothom avança i tu no et mous.
És una família somrient i tu sentint com l’enveja et cou.

Relat dels dolors

Procuro que no sigui diumenge.

Dissabte em destrossa el colon.

Divendres comença la tempesta.

Sotmès a la tortura del pensament etern, 

procuro no veure’t

mentre beus de cantonada en cantonada.

Procuro no sentir-te en rialles

robades que no són meves.

Procuro no notar la teva alegria

allunyada de les meves pessigolles.

Els minuts demanen hores,

però són tan llargs els moviments,

quan els pensaments m’esborren

el gust dels teus llavis…

Provaré de sortir de l’atmosfera

amb un coet especial,

que em dugui al futur

aquell, el que em regales

a les orelles gastades de tan escoltar

promeses debades.

Viatjaré per sentir que ja no sento,

ni aquell forat a l’estómac,

ni el picor al canell entre

pèls que moren cada dia.

Et veuré, doncs, sortint

de casa mentre els llibres em roben el temps;

et veuré, doncs, entrant 

a casa mentre em prenc el cafè de matinada.

Em preguntaré, doncs, per què?

A cada pregunta

una neurona va més ràpid que l’altra.

I tornaran els dolors i els vòmits,

agenollat sobre el parquet gastat

d’haver cregut tant 

en el canibalisme enyorat.

Relat dels descomptes

Busco la font de la vida que sadolli la sequedat dels meus ulls plens de decepcions.

Busco aquelles llàgrimes que quan queien feien mal a les parpelles.

Busco la meva mà esgarrapant-me la pell de matinada.

Busco la ferida als artells sagnant a raig.

Busco la paraula morta.

Però no trobo més que el buit que m'atrau sense esma ni forces.

Dona'm aire ple del gust del mango madur.

Lliura'm l'esperit de l'aire que omple els pulmons de l'olor del gessamí.

Entrega el meu cos al batec constant d'un cor embogit.

Regala'm el tacte dels dits fervorosos tocant la meva llengua tova.

Vull oblidar-me del tro i el llamp, si aquests no porten pluja mullada que amari el meu cos inert.

Desitjo sortir de la cristal·lina gàbia que m'ofega nit i dia, atorga'm el dret a sentir un aire fred i uns llavis calents.

Senyora de llarga capa blanca, mestressa de la capacitat pròspera per esdevenir real allò imaginari, llum que emergeix de les tenebres; em rendeixo i m'inclino als teus peus per sacrificar el meu destí. Obsequia'm amb amb una brisa suau d'esperança.

Les ofrenes estan de rebaixes, un descompte o la mort. Una salvació divina o ja mai més.

Relat de granets

Com granets de sorra, el cor s’esmicola.

Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,

però tot s’escola entre els dits,

destrossant l’ànima del cos.

Costa trobar el teu lloc al món, 

quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.

Pots haver perdut la fe, 

la pots haver perdut a base de tirar,

esgarrapar, o esquinçar,

els que t’estimen al carrer.

Provarà sortir de dins teu,

com una explosió sideral,

forçant les costelles 

fins a fer-te a mal.

No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,

no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,

són les gotes salades que han tornat

quan se sent la pressió de baix a dalt.

No és l’adverbi del moment,

no és la paraula del sentiment

que et duu a les cortines

amagades de l’habitació

del plany nocturn que no se sent.

Mai seguirà davant teu

peu rere peu, amb un únic dit

trepitjant la ferida que et sigui lleu.

Sense forces, sense ganes,

amb el coixí sobre el cap

i el cos arraulit continuaràs

veient les portes tancades

i les llums apagades.

Dins de la foscor sentiràs

el sol brillant lluny de tu,

distància de l’esperança

que t’intentaran imposar.

Relat de consciències

Em sento privilegiat d'haver-te vist fora del cavall de Troia. Aquella nit, quan la lluna encara no era plena i tu no feies petons, et recordo viatjant entre els murs de la consciència. Com si estiguéssim en un teatre burlesc, experimentaves amb la raó i el seny. Abandonaves la civilització i feies fora l'autoritat que sempre ens castiga quan traspassem les normes de la societat.

Et recordo amb les mans plenes de formatge, brutes com mai les havies tingut; te les duies a la boca per assaborir-ne el gust làctic maternal. Ho feies amb tanta mala sort que t'embrutaves encara més els llavis i la cara. Els teus ulls dequeien i no tenies força per poder-los obrir i veure què passava. A poc a poc, segons recordo, la teva cara s'anava xuclant. Com si algú pogués extreure tota la vida que amaguen les teves pells facials. Et quedaves sense la brillantor dels vius i, per moments, semblaves morta. En part ho eres, perquè no vivies com tenim entesa la vida. Navegaves per altres mons, sense tenir control sobre les teves accions. Ni tan sols et calia beure vi, ni tan sols havies de forçar el pas al descontrol. Ja feia estona que no eres tu, sinó que eres l'origen de tu. T'havies netejat de tot allò que, durant anys i anys d'aprenentatge, havia aconseguit modular el teu aspecte, el teu gust, el teu parlar, el teu viure.

Cap viatge és gratis, però tots els que es fan permeten veure més enllà de la punta del nas.