Quan ens agafi la pols,
que se sentin rialles.
Quan la c sigui dels cucs,
que salti tot pels aires.
Cafè en mà m'ho miraré,
com a nen enjogassat
sota l'estrella trencada,
al costat de qui em serveix
cada nit, amb veu esquinçada,
gel amb conyac.
No goseu aturar la falç,
no la de l'home que treballa
amb suor i dedicació;
sinó la del destí
que prega cada dia,
sota el llibre sagrat,
per convertir la meva vida
en l'última oració.
No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.
No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.
El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.
No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.
La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.
Pot la tristesa vestir somriures lluents?
Pot amagar-se sota un bon dia una depressió profunda?
Es poden tantes coses a les vides no escollides
que poder es converteix en un cavall
entre un verb i un nom
i baixa avall, avall.
Interior i exterior són mons tan llunyans
que la soga va tallant a poc a poc
l'aire que ja no es respira,
I ha marxat entre ombres
fent veure que la llum il·lumina
un camí més mort que ple de vida.
