Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris xarxes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris xarxes. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 d’abril del 2020

Relat dels salvadors

Confinament, diuen. Jo no puc romandre a casa com ells, estirats al sofà, rascant-se el parrús, eructant quan acaben de fer un glop de cervesa i, val a dir-ho, sense dutxar-se! Porcs, que són uns porcs, uns ganduls, uns mandrosos. Ni es lleven del llit alguns d'ells. Tot el dia enganxats a les màquines aquestes, les del jocs, les del joc, les del vici. I a sobre ho fan palès amb orgull a les xarxes. Qui voldria entrar en aquest cercle de perversió que són les xarxes. Tothom criticant-se, tothom dient les pestes dels altres, i qui fa res? Ningú! Tots ells no fan res. Bé, sí. Ara pensen que fan, perquè ajuden a salvar el món. Es pengen cartellets d'arc iris al balcó i surten a aplaudir. Quins collons! Els que salvem el món som a peu del canó, i mai més ben dit, quin canó! Alguns, malgrat tot, hem de seguir obrint, perquè som essencials. Sabeu què vol dir essencial? Doncs justament el contrari de paràsit. Perquè ells són paràsits. Animalons que mengen i xuclen. Beuen i xarrupen i ja ni tan sols follen. Només s'arrosseguen per casa com llimacs, pobrets ells, van nus per la vida perquè han perdut el Nord, la casa, la llar. Tan sols tenen les seves babes que els aguanten, ni les seves famílies. Això sí, es contacten amb tothom per canals digitals. Us felicito, per fi feu alguna cosa útil, així els altres no han de sentir la vostra pudor infernal d'aixella bruta. 

Quan fa que no us renteu? I els que us dutxeu ho feu perquè feu del vostre gimnàs un aparador per a tothom. Poca fe interior teniu que tot el dia heu d'exposar les vostres virtuts. Però per molt somriure que fotografieu seguireu sent paràsits. Insectes que cal exterminar perquè no aporten res a la societat. 

Aquí, a sota, hi som els que de veritat treballem, som els soldats que donem sentit a tot plegat. I per molt que no entri ningú a la botiga, per molt que per vosaltres s'hagi aturat el temps. Aquí seguim, envoltats de rellotges esperant que algú cerqui una pila per tornar a encendre el tic-tac de la vida.

dijous, 28 de novembre del 2019

Relat del missatger


En vint minuts haig de pensar una història porqueta, porqueta. Una editora d’un diari poc conegut m’ha demanat que escrigui a raig, sense pensar-me res de res. La veritat és que se’m fa una muntanya enfrontar-me a tal repte, així, com si res, vestit amb el pijama i encara amb el cafè sobre de la taula. El fumet que desprèn em servirà d’inspiració. Sense feina i sense res més que un antic record seu només em queda treure’l de l’armari i recordar-la.
No ens vam conèixer mai, però una vegada, entre somnis, em va enviar un paquet a través d’un missatger. Recordo obrir la porta del pis en calçotets, mirar la cara del missatger i observar com encara duia lleganyes incrustades a les parpelles. Em va donar un paquet ensobrat i no em va dir ni de part de qui venia.
El vaig obrir al meu despatx, sense il·lusió ni ganes. Primer el sobre de plàstic, després la caixa de cartró. Un sobre de paper contenia una petita carta. Ella es presentava. Havíem sigut amants en el futur. Em regalava les calces que un dia li trauria, em deia. Estan impregnades d’una passió lenta, cuinada a poc a poc. 
Les vaig olorar, certament era així. Totes les nostres converses, les nostres trobades, aquelles esgarrapades a l’esquena, les mossegades als llavis, els cops durs i constants de moviment cos a cos, les carícies suaus i els dits lliscant lentament per la seva esquena. Tot era allí abans que succeís.
Tot era ahir, a partir de demà, amb una correguda amarada en un preuat record del que passarà.