Relat de Patti

Potser soc com ma mare,
potser soc com Jesús plorant.
S’oblidaran ara
de veure’m com un amant.

Lot cridant -no tanta sal-,
Abel criant abelles mortals;
marxaran els núvols de dalt
quan ens clavin aquests pals.

Fa temps que oblido la rendició,
no tornis a demanar-me pietat
ara que he aconseguit odiar el perdó.

Vola amunt, torre de Babel:
aquest llibre sagrat
sona a Patti damunt del cel.

Relat del xup-xup

Fred, molt de fred. Neu, molta neu. Dins de la cabina dos cossos junts, pugen i baixen pel telefèric. Què van a veure? Res. No cal veure res. Veuen res i baixen després de veure res. Perquè quan res hi és present hi és tot. Fred, molt fred. Sort dels abrics, sort dels mitjons. Caldrà calefacció o llar de foc? És igual l'escalfor es nota a les mans si no són gèlides. I si ho són poden escalfar-se aviat. Amb el xup-xup del sofregit i el vapor omplint la cuina, qualsevol s'aixeca del sofà per seguir l'aroma i guiar-se pel camí del caliu. Passes suaus i lleugeres, contentes. Saltironets de jovenalla rient sota el llavi. Un home cuinant, una cullera a la mà. Un aroma diferent i la tranquil·litat de la muntanya fora de pistes. Una mà acariciant la panxa, un cos enganxat per darrere. Un bes al coll. Uns braços forts i una sensació d'unió agradable. No marxen les llums als Pirineus, no s'esvaeix la llum sense que el cel busqui l'horitzó. Mans perilloses buscant recons remots del cos. Mans segures de trobar allò que anhelen. I quan ho troben. Tot és content. Tota bandera és rígida. La bandera de la seguretat. La bandera de la quietud. No hi ha àpat a l'olla que no necessiti del seu temps i una guspira en el seu moment. Cossos girats. Cossos units. I els llavis per fi sentint-se desitjats, sense dubtes, sense preguntes. Com cou la veritat quan les llagues porten a úlceres i aquestes cremen la incertesa del moment. No besis més, no vull ara. No et beso més, ja t'ho faré després. I els segons que no corren en la plàcida estança. És moment de no-res. Estona entre actes. Aviat tornarà l'acció. Sense neu. Tot glaç es fon davant del foc. Tot cel es torna blau quan s'accepten axiomes de cançons del passat.

Relat dels deutes

Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.

Relat d'àguiles

No trobes els caramels
que havies guardat a les butxaques,
mentre camines entonant
les velles cançonetes.

Llibertat en la foscor,
sota braços alçats
que reclamen un trist passat.

No veus el programa
que més t'agrada.
Algú ha tallat el cable
de la felicitat amagada.

Taques vermelles
durant una tardor especial:
esvàstiques i àguiles negres.

Torna a trucar-me aquesta nit,
necessito aquell missatge de tranquil·litat
que m'enviaves des del cor ferit.

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.

Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.

I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.

Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

Relat de voler

Volia follar, i em vaig masturbar.

Volia passejar, i em vaig assentar.

Volia estar amb tu.... i em vaig quedar tot sol,

amb els meus llibres, les meves cançons, els meus olors i les meves pertorbacions.

Volia cantar, i em vaig afinar.

Volia menjar, i vaig defecar.

Volia besar-te fins l'infinit... i em vaig mirar al mirall, amb els meus ulls, les meves mans i la meva tristesa personal.