Relat de la pietat

El meu pare,
sense pietat davant d’un dòlar brut.
La meva mare,
sense por dels lladres que robaven per menjar.
Aquells espais, tan buits com plens,
són ara estranys
dins del meu petit paradís perdut.

La pietat no existeix,
no sé què mireu allà dalt;
quan algú de la teva sang mor
cauen els anells
del dolor i la distància
forjats sense abraços ni petons.

La família, aquell estrany misteri
que no és un país,
però que crea fronteres inútils
amb soldats que les defensen
i exiliats que en fugen
de matí
sense haver pres ni el cafè
que els unia en un abans plegats.

S’obrien les portes per anar a buscar
el meu germà;
sortia corrents carrer amunt.
S’obrien les portes
i m’avergonyia de veure
les ampolles sobre la taula
tant buides com plenes de ràbia.
Algú va carregar-se els límits
i els diumenges
no van ser mai de ningú.

Cada un de nosaltres tenia un rol.
L’exiliat,
El rebotat,
L’escombriaire,
El rebelat.
La santa mare de Déu
cuinant pels profetes
i Josep fumant al paller
amb la cua entre cames
i les flames sobre un taulat
ple de belles dames.

Relat de mísers

Li agradaria pensar en un món on les dues cares de la moneda estiguessin foses a foc roent. Sota la llum de la nit pensa en la llunyania dels records. Fa molts anys que vaga pels carrers de la ciutat que el va acollir. Encara té present aquell primer dia a la urbs, les mirades dels nous veïns, el menyspreu dels residents, les corredisses davant d’aquell home de la porra. Es va amagar en un lloc fosc, brut, llefiscós, ple de les restes de cada una de les cases que li donaven la benvinguda. Tothom en va tenir per a ell. Hi havia defecacions, pixums, restes de menjar, compreses. Ell no es podia moure. Qualsevol pas en fals hagués truncat aquell camí que, per fi, semblava arribar a la meta. Quina meta! Una meta fastigosa que li deixava les mans llardoses. No podia rascar-se els ulls, no podia plorar, no podia decaure. El tuf era tan fort que per moments desitjava sortir d’aquell pou infernal, però a la ment tenia els últims dos anys plens de misèria a la seva terra natal, aquell llarg camí pel desert, els ulls en blanc del seu amic mort en plena travessia, l’asfalt tocant la pell a cada salt del camió. No acceptaria una derrota, no hi havia temps per la rendició. Era un tros de merda més dins de la capital. Ho era i ho és. Amb orgull de qui deixa un passat trist i arriscat per accedir a un món míser ple de promeses falses. L’escenari és ple d’actors secundaris, només un és el principal, porta un vestit llarg i du el nom de Vergonya humana.