Relat dels plans

Ara que és hivern aviat és fosc. A tothom li ve de gust seure al sofà i veure una pel·lícula, sol o en companyia. Una pel·lícula de riure o de por. Estar sol a casa i notar com a les fosques apareixen ombres darrere de les cortines és un dels millors plaers d’aquesta estació.

Així ho pensa ella quan arriba a casa, posa el televisor en marxa i busca alguna cosa que li vingui de gust; però de cop i volta se li encén el cos i li puja la temperatura. Decideix, aleshores, canviar de plans. Tanca la tele i va cap a la seva habitació. S’estira al llit i busca pàgines porno a l’ordinador. De seguida troba el que busca. Una web de menjar podrit. Menjar que han deixat a l’abast de cucs i ple de femtes. Tot tipus de verdures, peix, carn, ous... en un estat de putrefacció total.

Mentre mira aquell espectacle de la natura, té la mà a l’entrecuix, per dins de l’única peça de roba que porta: un tanga vell i gastat. S’acaricia el clítoris amb ritmes intermitents i, al costat del llit, hi té un cubell sempre preparat. Un cubell brut que fa dies que no neteja. Cada cop està més calenta: Amb la mà dreta es masturba i amb l’esquerra es posa els dits a la boca, ben endins, fins a provocar-li nàusees.  No tarda en sortir el primer raig de vòmit. La meitat cau fora del cubell. Ha tret el berenar. Però vol treure més. Segueix passant un dit per sobre del clítoris i un altre fins a la campaneta. Segon raig, amb grumolls inclosos.

Té el cony xop. No para de gemegar. No li importa que els veïns la sentin. És el seu moment i ningú ni res l'aturarà. Tercer raig. I quart. Cada cop li surt menys menjar. Cada cop eix més líquid. Quan està a punt de l’orgasme para. Para per poder continuar. Però al seguir amb els seus moviments li brolla sang de la boca. No li queda ni bilis.

Per fi, arriba a l’orgasme i, entre llàgrimes, crida. Crida tant com pot. Té una mà plena de correguda i una altra plena de vòmit. És hora de dormir, ja ho netejarà quan es llevi.

Relat del clítoris

La matinada del cinc d'abril ell tenia ganes d'escriure una història eròtica i curta. Va agafar un llapis i el va afilar. L'afilava pensant en ella quan li agafava el membre. L'agafava amb força, sense fer-li mal. Li tocava sempre que podia. Li agradava veure com ell el tenia dur sempre que estava amb ella. Quan eren nus, no només l'agafava, sinó que també se l'apropava a la boca i, després, l'introduïa deixant-lo ple de líquids que facilitaven el moviment. Tant si ho feia amb la mà com amb els llavis. Sempre pendent de fer-lo trempar, li acariciava els  testicles; però a la vegada sempre tan egoista amb el seu sexe; es reservava un dit per passar-lo suaument pel seu clítoris.

Un dit enganxat al clítoris. Ja podia ser al cotxe, al bar, al bosc; ella s'introduïa el dit per dins dels pantalons i el tanga fins trobar el seu botó màgic. L'acariciava i, acte seguit, es duia el dit al nas. La seva agilitat i discreció li permetien fer allò a qualsevol lloc, en un concert, rodejada de gent; o en un restaurant, amb els cambrers rodejant-la per servir-la. Li agradava notar-se les calces xopes i olorar després el perfum de l'excitació. Si en fer-ho se sentia encara més calenta, buscava on podia amagar-se i tocar-se fins arribar a partir-se en dos. 

Quan eren al llit, al cotxe, al parc, al riu, a la platja o als camins; aleshores no li calia amagar-se; sinó que cridava i gemegava. Amb el seu membre a dins, a quatre potes, o asseguts, però amb els seus dits sempre a prop del clítoris. No importava la posició; però si gaudir fins arribar, tant per dins en forma d'orgasme com per fora omplint-ho tot de líquid com si d'una dutxa es tractés.

Els seus dits sempre enganxats al clítoris. Se sentia feliç, plena. Ningú no l'havia estimat tant a ella com ella mateixa fins que el va trobar a ell.

Relat de baba

Noto les teves ungles clavant-se sobre la meva pell. Noto l’agulla del disc girant que grava la teva suor al meu cor. Obro els ulls i ja no hi ets, camino fins la porta i no tinc cap altra sensació que el buit a les ungles dels meus peus. 

Mites emmascarats i homes de llavis inflats. Han vingut tots a buscar-me, casa meva és una festa. Porten els seus llibres relligats i les seves plomes amarades de tinta. Vull la protecció de les teves mans. Aquests dits prims i llargs que recorren les meves venes quan no hi ets; aquestes cames molsudes que m’envolten quan t’envàs. Vull el teu pubis sobre la meva boca, inflant-me de joia i omplint-me de baba. Baba de tu, baba de lluny de mi.

Cauen les llàgrimes enllà dels contes que ens separen. No hi ha ni creu ni amo que pugui aturar la cua de sofre en el pensament obscur en aquest ritme sense compàs. Tornaran a lluir les ànimes amb trompetes i trombons de la mort. Tornaran a casa quan surtis per la porta. Negaré haver sentit el jazz decadent de la meva història, ho negaré amb l’advocat que subscriu cada una de les meves cròniques.

Pels segles dels segles, follem. 

Relat de figues

Dues figues calentes ballen entre les fulles de la figuera. Els raigs de sol cauen amb tanta força que travessen la copa fins a tocar els melosos fruits que s’apropen l’un a l’altre. Estan madures, toves, humides. Pengen amb alegria i es busquen sense por. Amagades rere les fulles no hi ha qui les vegi, qui les observi; avui no vindrà ningú a arrencar-les, ni a tocar-les, per veure si segueixen verdes i dures. 

Tenen la pell espessa, morada. Qualsevol que les veiés se les menjaria, a poc a poc, sense presses; primer una mossegada petita, després una un xic més gran, recollint el suc interior amb els llavis i evitant que res regalimi. Però avui no, avui ningú no gosarà tocar-les, perquè estan soles i es miren. Quan bufa el vent es toquen i, fins i tot a vegades, en la foscor de l’ombra, es besen.

Relat de sostenidors

Satanàs no contempla conductes pietoses quan veu certes coses. Per això, diuen que si veus una cua vermella no intentis provocar-la, del contrari podria ser que aquesta cua et lligués les mans i acabés fent-te el que tant desitges.

Les manilles als canells i els seus llavis mossegats amb força. Mou les cames per recrear-se en el frec a frec, desitjant amb delit que la despulli salvatgement.

De moment no ho fa, li agrada veure aquelles cireres clavant-se amb força per sota de la samarreta. Aquells dolços pits, que anhela tocar, demanen pas per contactar amb l’aire. No porta ni sostenidors ni calces. Sota la roba la pell se sent tan calenta que aviat estarà humida.

Quan per fi ell li treu la roba, la llengua acaricia suaument aquells petits flamets, sense presses; amb l’única intenció de posar-la nerviosa. Heu tingut mai a tocar de boca un raig d’aigua fresca sota el sol d’estiu? Heu vist mai una tassa calenta de cafè a tocar de mans en el gèlid paisatge nevat? La llengua, ardent a nivells extrems, repassa els llavis humits de sota el melic. El contrast de temperatures provoca tal reacció que ni ella ni ell poden evitar trencar les manilles per esgarrapar-se tot el cos. El sotrac del llit picant contra la paret és un so mut al costat dels gemecs passionals que omplen la cambra. No calen paraules, només besos i carícies sota un ambient castigat per l’ardor de la llum de la lluna entrant a l’habitació.

Relat de Sant Antoni IX

És cert que el barri és, ara, ple de nous bars de tapes, platillus que en diuen els modernets; però si hom vol anar a fer unes tapes de veritat, les de tota la vida, les del pop gallec ben tendre i les patates bullides ben fortes de gust, cal que vagi a la Pulpería A Gudiña, al carrer Entença. Taules velles, parets gastades, quadres penjats per tot arreu que fan por, fusta fosca envernissada i una barra que fins i tot té teules com si fos una teulada de l'exterior.

Anar-hi, però, pot tenir conseqüències greus. S’hi menja bé i, per tant, s’acompanya millor amb beguda. Hi ha qui opta per beure cervesa, però també es demana sidra, sangria o algun vi fort; sigui com sigui, la majoria acaba de tort. Ja pot ser, també, per la costum de fer licors després dels àpats. Així, a les quatre de la tarda, qualsevol parella que s’hagi deixat els seus bitllets sense temença, pot sortir molt més que contenta. Com els hi ha passat a la Núria i l’Albert, dos amics que s’han trobat després de molt de temps de no veure’s. Aquestes coses ja les té la distància, els retrobaments poden dur a parlar més del compte i acabar més tard que d’hora. Després de deu anys sense tenir notícies l’un de l’altre, han hagut d’explicar-se casaments, fills, noves feines, inquietuds i tristeses. És una obsessió habitual de l’home barrejar alcohol amb sentiments. Han plorat, han rigut i s’han abraçat. S’han abraçat tant que han sortit plegats del restaurant, amb les mans agafades, ben fortes, sense voler que es deixessin anar.

De camí cap a casa, l’Albert l’ha besat. Ha estat clarament ell, ella no s’ho esperava; però tampoc li ha dit pas que no. Ha anat tan rodat que els besos, les mirades i les carícies han sigut com ho eren molts anys enrere. Amb passió, amb tendresa, amb els llavis ben calents.

Després, per què explicar detalls? Si qualsevol ja se’ls pot imaginar. Cossos ben junts, mans que descorden botons, vestits que cauen a terra, frec a frec entre pells que s’uneixen. Els besos repudien el teixit, la llenceria blanca de punt, que havia comprat amb tanta il·lusió, no li dura ni un segon en exhibició. Els dos estirats, a terra, enduts per la rauxa. Els llargs cabells de la Núria enreden els dits de l’Albert, que li costa treure’ls de l’entramat capil·lar, però quan ho aconsegueix segueix acariciant-la, fins arribar a les cames; aleshores les obre i acosta el nas ben a prop de l’entrecuix. L’aproximació és lenta, tan lenta que la Núria es neguiteja. No ho pot suportar, agafa el cap de l’Albert amb les mans i l’encasta contra els llavis vaginals. La llengua fa de les seves, ella no es pot controlar, crida, crida molt fort; gairebé tan fort com durs té els mugrons; li demana que els hi toqui, però no vol que deixi de llepar-li els llavis inferiors. Fan l’amor estirats a terra, enduts per la passió; sense adonar-se que estan a sobre de la freda vorera de la ciutat, jaguts damunt de les típiques rajoles de flors que compren els japonesos a les botigues de records.

Els vianants del carrer de Tamarit se’ls han mirat sorpresos. Algunes mares han tapat els ulls dels seus fills, que han deixat de jugar al parc. Alguns homes han enregistrat l’escena amb el seu mòbil, abandonant la família per uns instants. L’escena ha sigut grotesca a ulls dels assenyats veïns, veïns que no coneixen ni la passió ni la mentida.

Relat de cambreres

Al Martí li agradava dinar sempre a la mateixa taula. Entrava al menjador del restaurant i la cambrera rossa, prima i més afectuosa de totes l’acompanyava fins al seu racó preferit. El propietari del local estava segur que el Martí es delia per les vistes del seu negoci.

Feia tanta calor que quan es masturbava s’havia de despullar del tot. Començava vestit, és clar, però a mesura que sacsejava el seu membre, primer de forma lenta i després a ritme accelerat, la pell se li omplia de suor i se li enganxava la roba de forma molesta. Per això, amb la tanca del lavabo posada, es treia del tot els pantalons i els calçotets, després la samarreta. Tancava els ulls i es deixava anar pels records que inundaven la seva ment amb perversió.

La cambrera li servia, al Martí, sense deixar que ell es mirés la carta. Al poc de seure ja tenia tota la taula plena de menjar. Des del seu racó, podia contemplar tant la verda vall que es veia a través de les finestres, com la resta de comensals que acudien a aquell restaurant.

Amb el membre tan dur que li feia mal, notava la seva mà comprimint-lo com si fos la d’una altra persona. Hauria fet el que fos per quedar-se assegut, o de peu, i que fos una altra persona qui li prengués el mànec per fer-lo embogir. Ni tan sols volia un coit. Ni tocar res. En aquell precís instant el seu desig més profund es basava en una altra mà movent-li l’entrecuix a ritme frenètic.

El primer plat, cada dia, era el mateix: amanida verda amb formatge de cabra fos per sobre. El segon variava, cinc dies té la setmana, cinc plats diferents. Tots ells, però, amb unes patates fregides d’acompanyament. Cap altre cambrer que no fos ella podia acostar-se a aquella taula, col·locada estratègicament al racó més fosc del restaurant.

Notava que volia escórrer-se. Però necessitava evitar-ho. Premia fort endins, es relaxava, es deixava de tocar. Respirava profundament. Més cada cop que els seus dits s’acostaven al seu membre, per dins seu viatjava una excitació major.

Quan arribaven les postres, ell ja solia estar a les portes del deliri. Agafava la cullera tremolant i la clavava al flam, després se la posava a la boca i notava aquella olor que tot el menjar del restaurant feia. La seva cambrera, abans de servir-li res, escampava el seu olor vaginal per tot allò que ell s’havia d’endur a la boca.