Relat dels cims borrascosos

Allà dalt, on les carreteres
no gosen cloure tanta gelosia,
la venjança vindrà per creuar camins
tan alts com plens de boira.

Deixa’m dibuixar amb el dit
un petit ull, un fosc cor,
en el vidre entelat:
el voldria veure trencat dins teu
per tot l’orgull que ens ha fet
tan durs i propers.

Soc jo, soc la possessió
que entra en els teus somnis
en aquella casa que no hem habitat mai.

Ets tu, ets el maltractador
que es desperta des de fora
en aquells cims dels que no hem sortit mai.

No és una lluita de classes,
és l’amor que ens destrossa
des que ets un fantasma.

No són famílies trencades,
és el dejú que viu en nosaltres
a cada orgasme.

Fills que no han rebut
    -dels seus pares-
prou estima ni gatzares
i han criat un odi infinit.

Canta la pau eterna
des de l’altre costat;
recita aquesta lluita terrenal
    -petit i únic senyor-:
he vingut per dur-te als cims borrascosos.

Relat de la Pietat

Un ull amb Cronos i l'altre amb Morfeu.

Obre i tanca.

El cel és massa fosc per volar sense ales.

Són les tres, són les quatre. Després les cinc, les sis i a les set ja s'alça del llit. Els raigs de llum el ceguen. Una mica d'aigua, de cervesa, del que sigui per rentar-se els ulls. Una mica de pietat, aquella estàtua petita de la Pietat que va comprar-li al seu pare quan era viu. Potser si la destrueix en mil bocins crearà la metàfora perfecta que està buscant. Un, dos, tres. I tot es trenca. Silenci. Prou converses internes. Prou desesperació. Se li han acabat els mals de cap. La calma total envaeix la seva habitació. Només s'escolta la ràdio: L'avió ha caigut sobre les muntanyes i segurament ningú, ni tan sols el capità, ha sobreviscut.

Relat de Barcelona

Correré pels teus carrerons, els que em vas prestar per provar l’aigua de València, els que em vas regalar per caure mig mort sobre l’asfalt. Ho faré com el dia que em vas acollir, enfilat a dalt del carrer més alt, al costat d’un parc on jugàvem a pilota i ara hem de pagar per fer-lo nostre.

Seràs meva, com sempre has estat de tots; dels que dormen al carrer i tenen por de mirar als ulls, dels que entren acompanyats de grums vestits de gris, dels que obren a les sis i dels que a les sis ja treballen.

Trepitjaré el teu asfalt amb força, gastant la llamborda florejada que m’enamora. Saltaré pels bancs que ens han robat els alcaldes d’esmoquin i el sector privat. 

Fumaré d’amagat al costat dels avis que reneguen dels nous veïns, un Ducados mig mullat, d’aquesta pluja que no ve mai i quan ve causa tants estralls.

Em beuré aquesta birra tan nostra que es fa a un centenar de quilòmetres d’aquí; me la beuré sol o en companyia, dependrà de la sort de parlar amb qualsevol desconegut, dependrà de si portaré un llibre sota el braç.

Sant Antoni i el Raval, dos encants purs que a poc a poc tornen a mudar, no serà ni la primera ni l’última vegada, per molt que els voltors ens l’omplin de pisos buits. La Gràcia isolada, que cada cop s’acosta més a la moneda de la Diagonal més cara. La Barceloneta del furt i la mariscada, no me la traurà ningú i tothom se l’endurà; allí seguiré esperant el somriure del iaio del bigoti ple de cervesa, el turista de tors nu i la cambrera enfadada. Bogatell és la meva platja, amb la seva aigua que em recorda la meva mare. 

De Zona Franca a Pedralbes, de la Meridiana a Les corts; Barcelona crida perquè el silenci de matinada és dur. Seran les tres i començaran els cants dels joves que es mouen del Paral·lel. Arribaran les cinc i la Gran Via donarà esmorzar als amants més soferts.

Quan el sol surti per La llotja creuaré les Rambles que ens han tacat, altra vegada, per tornar-la a netejar amb la nostra Pau.
No tindré por, ni ara ni mai; perquè tot el que m’has donat és l’acollida d’una mare que obre els braços als seus fills, vagin tapats amb vel o mig despullats i les butxaques plenes.