En el plec a plec de la roba
abans estesa
frec a frec tota sola;
En l’escalfor de la tassa
roent en la nuesa
feta temor de cor que glaça;
En l’observador de la finestra
ara i sense cap pressa
fruint la calma de qui busca un astre…
Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,
cegats per tot.
Qui és tot? Qui crida?
A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat
entre l’escalfor dels pins del vent
i el dia final és dia present
entre el pas del temps lentament.
S’estira la corda en divendres,
s’esmicola en dissabte,
diumenge rebenta
i dilluns torna a començar.
Poden les encluses suportar
més els cops que la força
les recloses i les ventades
les fulles mortes?
