De sants i de
diables, sempre se n’han vist per les terres de la comarca. Els primers no porten
ales, tal i com creuen els ingenus habitants de la província. Els segons no
trepitgen cendres, com s’escampa entre les veus de la capital. Són com tots
nosaltres. Tenen la pell fina o aspra, no importa; els ulls marrons, verds o
blaus; les cames llargues o curtes; caminen i respiren; parlen i dormen; viuen
i moren. Només una cosa els fa diferents, es busquen dia i nit, sense aturador,
per trobar-se sota els núvols de la tempesta i començar, allà, batalles inacabables
que ens recorden, si més no una mica, les que els grecs tenien amb els troians,
ara ja farà molts anys, quan encara la metròpoli no era anomenada ciutat ni el
camp era poble.
Poques robes
porten, les armes les carreguen amb paraules, que llencen sense pietat, buscant
ferir a l’altre. Per cada ferida, una peça menys de roba, per cada atac, un
sospir més profund. No guanya ni un ni l’altre; car diables i sants estan fets
per divertir-se. No guariran les ferides, els avisa un dels Déus. Però com si
fossin sords o, també val altra absurda comparació, com si la música sonés
massa alta; no escolten ni senten savis consells de qui, segurament, ja s’ha trobat
altres vegades enmig del dur enfrontament.
Tota acció, tota escena,
sobre la tarima o als passadissos del teatre, serà jutjada eternament,
criticada i repudiada, però mentrestant, l’àngel persegueix el diable, i el
diable segueix l’àngel; i cada cop que es troben es despullen amb la mirada.
