Si la tarda és fosca, ell esgota els minuts amb un llibre a la mà. Pot passar les hores acariciant les pàgines, viatjant a mans de Hesse, Kerouac o Poe. No importa qui truqui a la porta, qui el busqui cridant per la finestra, qui insisteixi a través del telèfon.
Però si l'aire és càlid i la llum inunda els vespres d'estiu, prefereix tancar els ulls i recordar-la viva, joiosa i fervent. Assegut al sofà del menjador, tanca els ulls i la veu davant seu. Acostant-se amb la mirada perduda, dissimulant com una gateta que camina en sigil. Se li asseu a sobre i li pregunta: has caminat mai entre les agulles del temps?
Hom ha tingut una amiga com la Lucy. Algú que organitza la vida de tothom, que sempre parla criticant i que, passi el que passi, aconseguirà que els dies siguin rogencs.
A una novel·la ordinària els personatges s’introdueixen per fer-los moure amb llibertat. En un text evaporat, els personatges poden venir i marxar sense sentit.
La Lucy tenia el do d’humiliar-me i aconseguir que sentís per ella una gran atracció amical. Per més que em trepitgés, m'insultés, em deixés en ridícul… sempre tornava a quedar amb ella. Per què no l'apartava de mi per sempre més? Semblàvem dues amigues rialleres, divertides, molt unides; però per dins meu corria un riu ple de ràbia. Qui s'havia cregut que era? Quin escàndol. No podia escoltar-la sense que em cremessin els dits. Qualsevol dia agafaria un ganivet i... i no faria res, perquè en el fons la volia per sempre més amb mi. Sentia els seus consells i els seguia sense parar-me mai a pensar en si actuava bé. Els seguia tots, tots menys un: el que m'havia d'apartar de tu.
Des d'un inici la Lucy va demanar-me, amb la seva veu autoritària i exigent, que m'allunyés de les teves mans captaires, del teu cor persuasiu, de la teva mirada d'esquer. No li vaig fer cas, maleïdes siguin les seves vocals, sempre tan directes i encertades.
No posis més grava sobre la tomba. Taül fins i tot en això et mostres. La calor crida la ginesta. A cada cop de pala, una branca. No en florirà res de la teva traïció. El verd i el groc no comprenen amargs finals en terra de secà. No demanis una oració per mi. El camí l'he acabat jo sola només per veure com el dolor s'apoderava de tu.
Al poble han construït un pont perquè el riu pugui fluir. No hi ha rastre de la primavera en tot l'any, però caldrà preparar-se per si algun dia tornen les llàgrimes i ell no decideix fugir. Li han lligat les cames a la cadira, només li alliberen les mans per obrir-se en canal a través de novel·les antigues, plenes de pols; que ell neteja curosament abans de començar a llegir.
Tan sols anhela la llibertat de l'ocell que el ve a visitar, que seu a lleixa de la finestra i li mostra el camí als camps i al riu que li han prohibiti. No són els núvols pertinença de tots? Aleshores per què només plou sobre animes mullades?
El blat s'encén i el groc passa a vermell. No hi ha més claror, només l'obscuritat del fum que cobreix el cel d'un color atzabeja que ofega narius i esperances.
Si la tarda és fosca, la soledat segueix amarant els ossos dels amants frustrats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada