Recordo aquella nit com si fos ara. Tu portaves
aquell vestit nou vermell. Des del moment en què et vaig veure no me'l vaig
treure del cap. Va ser la meva obsessió. I com resulta en tota obsessió... tot
va acabar malament.
Vas pujar al cotxe sense pensar-ho dues
vegades. Estaves disposada a fer el que fos per seduir-me, jo estava disposat a
tot per deixar-me seduir. Les primeres copes van assentar-nos molt bé, massa
bé. M'escoltaves atentament, com si jo tingués el do d'encantar-te amb
qualsevol paraula. Allò em feia créixer. Creixia i creixia sota la mirada dels
teus ulls brillants, per mi no hi havia ningú més. Però resulta que no et
mirava gairebé mai. El meu escut m'impedia baixar al món terrenal, seure al teu
costat, dir-te alguna cosa a l'orella i besar-te com hagués volgut. Vaig fer
tot el contrari, et vaig ignorar. M'encantava parlar, em pujava la moral que
m'escoltessin. Tantes mirades sobre meu em produïen un estat febril que no
podia curar cap ginebra del món. Ens les servien en gots de mig litre. Ens els preníem de dos en dos. Les parets d'aquell local, el recordes? Eren blanques
gràcies a nosaltres. Ens havíem deixat tants diners allà que cap altre tenia el
dret de poder-les pintar. Començaven blanques i acabaven negres. S'enfosquia
l'ambient i la vista es reduïa. Cada nit igual. Tot s'iniciava amb aquell
ritual tan gèlid, el desencant dels que es troben per rutina. Tot s'acabava amb
un final diferent, el gust per retroba-nos a mitja nit i descobrir que havies
estat allà, esperant-me, al meu costat, sense que jo ni me n'adonés.
Quan ens feien fora d'aquell bar, sortíem com podíem, ens havíem divertit, sí, però també ens havíem fet mal. Eres la meva
preferida, però tot sovint me n'anava amb una altra. No puc entendre com em
parlaves al dia següent. No puc sentir cap altre sentiment que no sigui el de
vergonya quan penso en la teva mirada, en els teus ulls tristos, en el teu desencant
en veure com m'abraçava a alguna altra que no eres tu.
L'aurora de la nit ens duia per camins
diferents, massa fosc era tot, massa alcohol per les venes. Fins aquella nit,
encara la recordo vagament. El teu vestit vermell, el meu cotxe gran, aquella
muntanya que deixava que veiéssim la ciutat. A baix quedaven tots aquells nois
que vestien camises barates, lluny érem dels polígons on es barallava tothom
per tu. Però eres tan fidel als teus sentiments. Tants cops de puny que es
donaven per poder-te acariciar i tu sempre restaves al meu costat, plorant,
trista, mentre m'enduia qualsevol gata a
una cantonada i la feia cridar. Fins i tot quan me les enduia al cotxe tu venies
i ens acompanyaves. Eres sempre l'última en baixar del cotxe. No importava que
hagués passat durant la nit. Tu posaves el toc final, quan sortia el sol.
I aquella nit, amb el teu vestit vermell, no
vas deixar que m'acostés a cap de les noies que rondaven a prop meu. De seguida
vas prendre partit. No sé què és el que et va dur a fer-ho tot diferent, però
del que n'estic segur és que a dins teu es movia alguna cosa superior. Aquelles
camises gastades, mig obertes, que deixaven veure els penjolls de color daurat,
no van acostar-se ni a mig metre de tu. Vas aconseguir que no només fos el teu
escut, vas resultar ser aquella que somniaves cada nit entre els teus llençols
planxats.
El teu vestit vermell va inundar el meu cap de
mals pensaments. El teu cabell va ser la teranyina on perdre els meus dits. Els
teus llavis van deixar de rebre mossegades teves, van convertir-se en el meu
desig. I la nit va oblidar els núvols que cobrien la ciutat. A dalt de tot, a
la muntanya, el cel era clar i les estrelles et despullaven amb la força dels
astres sentimentals. No vam sortir del cotxe fins que no vas poder més.
Semblava que haguessis estat tota la vida esperant aquell moment. I tot va
acabar malament. La sinceritat ens va
matar just després d'haver tocat el que sempre havíem desitjat. No vam tenir
temps ni de rebre la desastrosa rutina, ni de trencar-nos el cor dient-nos el
que no ens havíem de dir.
Ara els estius són diferents. Pujo allà dalt
on vaig aconseguir treure't el vestit vermell. Et recordo mirant la ciutat de dia.
No m'atreveixo a fer-ho de nit. El dol es porta millor entre els raigs del sol
que entre la foscor de la nit. Et recordaré avui, sempre, demà. Seràs la meva
eterna obsessió. La sang tacarà el vestit com et va truncar la vida. Els focs
d'artifici tancaran el cicle. Deixaré de veure't allà, a l'infinit. Deixaré d'odiar-vos
a tu i al destí. Deixaré de viure per seguir estimant-te a tu, eterna obsessió
del vestit vermell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada