Al balcó de Manet tot és gris i tètric. No sé si es volen moure, però al meu entendre, l'avorriment els mata. Tan ben posadets. Tanta gestualitat morta. Aquesta cara de fàstic és assassina.
Magritte, ajuda'm i duem-los a la calma eterna. Entre caixes de pins i sorolls sords. Cobrim-los de la fusta més dura, la que ells voldrien més cara. Els tancarem amb aquells claus que vam robar. Els tancarem per sempre més en la vida avorrida que ens han robat.
Ep, Rene, quan els tinguem tots encaixats, porta-me'n una de més, la necessito urgentment. No et diré per a qui és. Això és igual. El pi crema bé dins del forn, tant se val qui hi posis a dins.
Traieu-me d'aquí!
I et trauran, tranquil; primer la cama, després el cor. I quan els ulls es quedin en blanc, et tallaran el cap.
Només qui ha vist algú morint sap que la mirada a l'infinit és la mirada més clara. És aleshores quan et veus a tu mateix i les teves misèries.
Magritte, ajuda'm! El temps no corre en els teus quadres, però aquí a fora ens enganxa un rere l'altre. Ara en tanques un, ara clous uns ulls, ara et mires al mirall i ja és ahir que dins la caixa hi soc jo.
Hi soc com hi serem tots. Tanmateix a la meva caixa ressona el riure de qui em va dient sense parar: estàs fotut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada