Entre crits i
silencis, sense companyia però amb molta solitud al seu costat; el seu braç
esquerre es posa rígid com el ferro rovellat que treballa des de fa una setmana. Respira
profundament, no és la primera vegada que li passa. La cella del mateix costat
del cos adquireix una forma punxeguda, sembla una ve baixa invertida. S’asseu a
terra com els indis i col·loca les cames creuades. Allarga la mà fins a
l’aparell de música i, amb el dit, demana que comenci la cançó. Analgèsics per a
mi.
Fa tant de temps
que ella ja no hi és, fa tanta estona que ell la recorda, que aviat les idees
s’esborren del cap i torna una vegada més a caure en el forat negre de l’absurd
viatge al passat.
El verb, la
paraula, la imatge... tot junt per fer aquell bell moviment creatiu que el
portarà a sentir-se artista. Quina por, quina angoixa. Totes aquelles visions
que ha anat tenint, serè i embriac, ara ja no hi són; les ha perdut. S’han
esborrat de la seva ment. Són idees negres, buides, xafades; que han caigut com
la bombeta cau des de la làmpada del menjador, a poc a poc, com si volés, com
si es desfés. Però enlloc d’esclafar-se, d’explotar, de fer-se miques; s’ajau
sobre el terra del taller, desinflant-se i mostrant-se com aquell fruit que
queia de la figuera, tants anys enrere,
quan ell i ella, junts, passaven tantes hores a l’ombra de l’estiu, que s’oblidaven
de les figues i només creaven els colors de la pell sobre la pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada