Posem pel cas que la finca de l’Oliver fa tants metres quadrats, concretament uns quants de llargada per uns altres d'amplada. El jardí adjacent a la casa disposa de piscina, arbres fruiters, un petit hort, una caseta molt petita que ell mateix es va fabricar per guardar-hi eines, un pou i un àrea enorme només amb gespa salvatge.
Posem pel cas que l’Oliver torna de donar un tomb i entra al rebedor de casa. La Maria el veu, el crida, li demana ajuda. Fa estona que s’ha quedat aturada al passadís, no podia sortir, no tenia forces ni per bellugar-se ni per fer res que la tragués d’aquell atzucac en el que ella mateixa s’havia ficat. Amb una mica de destresa, l’Oliver li dóna una puntada de peu, mou la cadira de rodes i la fa caure. Amb la maneta petitona que té ell, l’agafa pels cabells i se l’endú, arrossegant-la, al saló. Com ell no és gran cosa, li costa aixecar-la, però ho aconsegueix. La posa dempeus i després l’empenteja de manera que la Maria finalitza l’acció amb el cul sobre de la cadira.
-Què et preparo per dinar?
-No tinc gana... Només volia sortir d’aquell maleït passadís... no saps com he patit...
-Creies que no vindria? Ja saps que tardo una estona, però acabo venint.
-Estava segur que vindries, però, no sabia quan. M’he pixat a sobre i tot. Aquest passadís... merda de passadís... aquí van morir tots.
-Ara et canviaré...
-No em preocupa anar tacada, se me’n refot anar tacada. Això és el que menys em molesta... els he vist a tots! Un per un! Han vingut a dir-me coses.
-Altre cop, Maria?
-Sí, sí. Altre cop! Ja pots posar aquesta cara de lluç podrit! Tu no hi eres! Cony, algun dia vindran a per tu... vindran, sortiran de les parets, com em fan a mi, se t’acostaran per darrere, pel davant, pel costat... per on sigui! Merda, merda de passadís!
-Calma’t, Maria.
-Calma’t... Calma’t... Prou calmada estaria si no m’haguessis deixat penjada, si no m’haguessis abandonat, si no m’haguessis....
-Maria! He anat a passejar! Calma’t!
-Traïdor! Infeliç! T’ho he donat tot! I tu... sense ajudar-me quan ells estan aquí... falcant-me la cadira, bloquejant-me el pas... Els odio! T’odio a tu! I a ells! I al passadís i a la casa! A tothom! Des de què vaig morir que no hi ha forma de sortir d’aquí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada