Clavat a la creu,
Espàrtac deu mirar els que passen davant seu. No li deu fer vergonya mostrar-se
nu o dèbil; deu haver perdut tot sentiment de culpa. L’orgull de tenir les mans
clavades, al costat d’altres perdedors que han lluitat per la seva vida, el deu fer encara més gran del que deu ser.
Els vianants, que
passen amb els seus pomposos carros, governats per cavalls de primera qualitat,
sí temen alçar la vista i veure aquells gladiadors penjats.
Crassus els diria
que ho han de fer, els han de mirar, s’han de sentir per sobre dels esclaus,
però els ciutadans no s’atreveixen, tenen el sentiment de culpa massa arrelat.
Una veu se sent
de fons, “podeu mirar-los, cap d’ells és Espàrtac, ningú l’ha trobat, ni el
trobarà mai, els qui aquí pengen no són ni la meitat que ell”. Tot i això, els transeünts,
que formen fila pel camí d’entrada a la ciutat, segueixen sense mirar les
creus. Prou feines tenen en tapar-se els narius amb la mà i sedes perfumades.
“No som ell”,
contesta un moribund amb molt poca força, “però ho vam ser mentre lluitàvem al
seu costat, mentre lluitàvem per ser lliures. I ara, aquí clavats, vosaltres
que ens voleu humiliar, vosaltres que ens voleu sacrificar, no coneixeu ni la
meitat de llibertat de la que tenim dos metres per sobre vostre”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada