A l’escola em van
ensenyar el mateix que a vosaltres, el mateix que al Jean. Ens van crear una
imatge idíl·lica, un ambient ideal, on els artistes es reunien i parlaven.
Parlaven de coses interessants, es reunien i criticaven l’art i el seu temps.
Vés per on,
sembla que avui el mirall deixa d’estar brut, algú ha vingut a netejar-lo. Li
calia un repàs ben bo, distorsionava massa les coses. Ara, amb el vidre ben
net, sense tota aquella nuvolosa que l’envoltava, es més fàcil veure’s reflectit.
Observar la història i reescriure allò que va passar, en aquells locals, que a
vegades ens havien pintat de bohemis i d’altres cops de resplendents.
Cert! Els autors
es reunien, sí! Els artistes es veien, sí! Però no ho feien com ho fem tu i jo,
que ens reunim i destrossem la humanitat, no... No ho feien com ho hem fet,
sempre, tots els altres, quan ens hem assegut al voltant de taules brutes i enganxifoses
per parlar de la tristesa de la societat. Ells tenien al cap una cosa,
menjar-se-la els uns als altres sense parar. El mirall és clar, tan clar com el
dels germans Grimm; no hi ha dubte. L’home és tan avariciós, és tan hedonista i
egòlatra, que és capaç d’agenollar-se i menjar-se tot el que li posin per
davant, sense escrúpols, sense tabús. I després en faran una història diferent,
un joc de mans ple de cortesia, de salvatgisme cultural; però al cap i a la fi
és pornografia dura, coprofàgia profunda.
El pobre Jean no
tenia un desencís tan gran des què, amb catorze anys, va provar el cotxe dels
seus pares i va veure que calia embragar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada