La mala folla que
gastava el Ricard no la coneixia ningú, ni tampoc els seus veïns. Sempre pensant que era un
bon jan que treballava molt, es mostrava respectuós amb tothom, fins i tot amb
aquells que no el saludaven, no perquè intuïssin males conductes amagades en ell,
sinó perquè a totes les escales hi ha inquilins que, per norma general,
escopirien als seus veïns.
Vols saber per
què? Jo tampoc. A vegades, però, tornava a passar. I els que es coneixien en
realitat no sabien res l’un de l’altre. I així, com qui no vol la cosa, el
Ricard va créixer en un barri que no sabia res d’ell.
La Teresina, que intuïa
tot el que passava a la finca, va acabar morint sense poder descobrir la realitat,
sense esbrinar què ocultava aquell noi que, amb el pas dels anys, cada dia que
passava semblava més jove. Els que firmem el text diem “semblava” perquè en
realitat no era, però tampoc deu ser important ni us ho hauríeu de creure,
partint de la base que no firmem res, ni jo ni els altres, que no existeixen.
El dia de
l’enterrament de la Teresina van col·locar una nota a l’escala: “La nostra
veïna Teresina Gimpere va morir cristianament ahir a la nit. El seu cos serà
exposat a la sala de vetlla del Tanatori del Nord”. Se sap que l’autor de la
nota fou el president de l’escala, un home de cinquanta anys que estava fins
els nassos de què els veïns es morissin. No ho suportava. Deia que per cada veí
que moria ell perdia part de la seva vida fent gestions innecessàries, com
penjar cartells, comprar corones i anar a veure familiars, que ni coneixia ni
volia conèixer. El que no se sap és qui va redecorar el cartell amb un afegitó
força graciós, si més no al parer d’alguns, que deia així: “Si voleu ballar
corrandes, jo us en cantaré deu mil, les tenia la Teresina, lligadetes al
pernil”. Val a dir que a gust de l’autor aquest text sobrava, per això el
desenllaç va continuar així.
El Ricard es va
presentar a la sala de vetlla vestit amb americana i pantaló de pinça. A sota
hi duia una samarreta d’Scorpions i, com no volia escoltar a ningú, portava
posats els cascos, amb els que sentia “Rock you like a hurricane”. Una de les
amigues de la Teresina es va aixecar, com va poder -deuria tenir uns noranta anys-,
i va apropar-se al Ricard. Abans de dir-li res, va llençar-li la bossa de mà
pel cap, però ho va fer amb tan mala fortuna que va relliscar i va caure. Ell
es va treure els cascos i la va intentar socórrer, però ja era massa tard.
Tenia una ferida al cap que li havia causat una mort ràpida i gens dolorosa.
Aprofitant que
les seves amigues ja eren allà i que el mossèn aquell dia tenia feina amb la
Teresina, entre tots la van posar al costat de la seva amiga. El taüt era gran
i elles petitones. On hi cap una, hi caben dues amigues. Les van plorar a la
vegada. Van esperar la cerimònia, que va ser doble, i van tornar cap a casa. El
Ricard va dormir al costat de la sala de vetlles. Esperant que arribés l’endemà
i pogués seguir fent feina a cop de roc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada