Amb les seves
mans, grans i rudes, amagades darrere el cos, l’home camina no sap cap a on. La
seva panxa dibuixa la silueta a contrallum, deixant de taló de fons un sol que ataca
directament els ulls, just abans de desaparèixer fins l’endemà.
El pas és lent,
però segur. Ningú no diria que podria caminar i caminar fins que arribés l’albada
i, tot seguit, seguir caminant i caminant, fins que arribés la nit. I no ho farà,
tan sols s’asseurà i pensarà, amb el seu gran cap, de dimensions considerables,
sempre ple de sopa bullint.
No és fàcil mirar
endavant quan et treuen el que més estimes. No és senzill pensar en el demà, si
no saps amb qui dormiràs avui. A vegades, els homes grans, grans com gegants, panxuts
de braços gruixuts, ploren de nit, ploren de dia. No se n’amaguen i deixen que pel
nas regalimi la tristesa de la soledat.
El destí és cruel fins i tot amb els
que tenen sort; tinguin o no tinguin aquella mirada perduda, on els pensaments
tracen esperances per aprofitar el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada