Sota la terra humida amaguem les pells seques. Sota el gros marbre s'hi amaguen les vergonyes i les lloances.
No mereix paraula qui no la diu quan cal. No mereix vida qui no viu quan pot.
La mort és un punt de no retorn. Com l'avió que s'enlaire, com la gota que s'evapora. Viuran les relacions també aquest punt quan l'odi les envolta?
Diuen
que els temps canvien, però la tristesa continua. Diuen que algun dia
pararà la pluja, però les llàgrimes em persegueixen. Diuen que diuen, en cançons que canten, tanmateix, per més que no les escolti, per més que les rompi; no hi ha forma de fer-ne un de sencer amb tantes peces.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada