Relat de repressió

Aquesta és la historia d’una noia que volia ser lliure, però que sempre que trobava una sortida acabava reprimint-se.

La Laura va néixer al número tres del carrer major. Una casa de tres pisos plena d’habitacions buides. Sang i llàgrimes van envoltar el seu naixement. A partir d’aleshores només van quedar les llàgrimes. Fins als dotze anys no va ser conscient de quina vida li havia tocat viure, però quan el nen mor i apareix el més mínim senyal d’adolescència, el caràcter canvia violentament, buscant resposta a totes les preguntes, fins i tot a les que un ja sap que no en tenen.

Any rere any, la Laura va esdevenir una joveneta encantadora per a uns i maleïda per a d’altres. Canviava tant de personalitat que les seves amigues li van posar un àlies que se li va menjar el nom. La Laura va esdevenir la Moneda, per la seva facilitat en mostrar dues cares diferents. Ella sabia que l’anomenaven així i li agradava.

Tan bon punt va ser major d’edat va trencar relacions amb la seva família, el perquè era clar, el quan quedava en dubte fins aquell mes d’abril, en què va asseure’s a taula per sopar i li va dir a la mare.

"Mama, demà pel matí marxaré de casa, no fugiré avui per la nit, com tantes d’altres vegades; no m’escaparé d’amagat, ni sortiré per la finestra mentre dormis. Demà marxaré de casa, per la porta principal, enduent-me les poques coses meves". Després van seguir sopant, aquella nit tocava amanida verda amb formatge fresc i pernil dolç.

Sa mare no es va immutar, ja feia anys que no ho feia, concretament des què va quedar-se en shock al descobrir el seu marit estirat enmig d’un toll de sang i amb un ganivet clavat al coll.

Al barri, aquell incident es va comentar molt, tant que els rumors es van tornar oficials. Tothom donava per fet que havia estat la Laura qui li havia tret la vida, segurament en defensa pròpia, volent-se treure del damunt aquell home que abusava cada nit d’elles dues. Però el jutge no va veure proves prou fiables i va deixar en llibertat mare i filla.

El matí després del sopar de comiat la Laura va sortir de casa, però hi va tornar unes hores més tard, no podia deixar la seva mare sola, en aquella casa plena d’uns records que turmentaven tothom que hi entrava. Aquesta vegada, contra tot pronòstic, va agafar la mare pel braç, la va treure de casa i va incendiar l’habitatge.

El bombers van tardar en arribar, no van poder fer res per salvar el no-res que hi tenien a dins. La policia va creure que tot plegat havia sigut accidental i es va creure la segona versió que va donar la Laura. En la primera es declarava culpable i volia que l’ingressessin a presó.

Sense casa ni lloc on caure mortes, totes dues van haver de mudar-se a una residència de protecció oficial. Ara, ella surt a vegades al balcó per veure el port, el tenen just davant. Li agrada veure com els vaixells entren i surten mar endins quan volen. Fa temps que no trepitja el carrer, però ja ha decidit que aquesta nit sortirà de casa, ni que ho hagi de fer tirant-se des del balcó.