Fa temps una
vella xaruga em va explicar la història que li havia passat a la seva àvia, una
dona que va viure més anys que cap altra de les persones que habitaven aquell
poblet tan petit que sovint s’omplia de turistes, sempre i quan no hi fes mal
temps ni fos dia laboral.
Cert és que el
que us explicaré poc deu tenir a veure amb la realitat d’allò que va ocórrer,
però si fos per mi, us diria que tot és tan correcte com ho podria ser qualsevol
altra història, fos o no fos contada en un marc com el de la nostra vila.
Succeí ja fa
molts anys, allà dalt de les muntanyes, on res ni ningú hi accedia, entre d’altres
coses perquè per moure’s hom emprava burros i els seus propis peus. I per pujar al
cim de la muntanya torta calia molt més que un parell d’espardenyes o un ruc
prim i afamat.
El prat estava
tot podrit, malalt a més no poder. Ni els animals podien menjar, ni els pagesos
recollir ni sembrar. Els homes es morien de gana, les dones també, però abans
queien nens i animals. Tots esdevenien morts per culpa de la fam que els
perseguia des què s’aixecaven fins que s’anaven a dormir. Es diu que encara ara
es pot sentir l’eco rebotant per la vall causat pels sons dels budells que
gemegaven amb tanta força.
Allà dalt, on ens
hem situat fa una estona, hi deuria haver algun àngel o ésser misteriós... Un
espectre o qualsevol altre cosa enigmàtica. Ho dic jo, cert, però també ho
diuen els que ho pensen. Alguns conten que sabien de qui havia vist una silueta
recorrent aquell escarpat terra altíssim, ple de roques i d’arbres gegants.
Alguns narren un moment en concret, en el que Déu es va aparèixer per donar-li,
a la persona misteriosa, un encàrrec celestial. Tocat per la fe divina, la seva
missió seria castigar tota la vall. I així va ser com va esdevenir la nostra
trista història, d’un home, d'un Déu i d'un seguit de vilatans explicant el que els
hi havien explicat per donar creença a allò que altres havien vist, sentit o
pressentit.
Des d’aleshores
vam créixer sense l’abundància d’altres èpoques. Mirant com el blat no creixia
ni esdevenia res. No vam ser capaços, diuen, de canviar el recorregut del
nostre poble. I mentre expliquem aquesta llegenda, una vegada i una altra, Déu
segueix allà, parlant amb no se sap qui, explicant-li no se sap què, per
deixar-nos amb un càstig que ens té a tots ben intrigats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada