Parlava el blat
de nit i de dia,
com xerren les
onades amb
el mar enfurismat.
No ho feia quan
no hi eres,
ni quan faltaves,
ni quan t’esperàvem,
ni quan vas
marxar.
Cantava la pluja
sota un cel
que recordava la
foscor d’aquell
moment en què no
vas tornar.
La melodia era
trista, era vaga,
era d’un
sentiment allunyat,
com el té l’au
que diu adéu
als seus germans
mentre
ascendeix fins a
tocar els núvols
radioactius de la
ciutat perduda.
Els somriures
dels nens es desdibuixaven
entre llapis trencats
sobre paper mullat.
Les ganyotes dels
adults es cremaven
dins d’ampolles
plenes de forats.
Algú havia de
sortir ferit,
no de bala,
no de punxa,
no d’un cop de
peu roent,
ni d’una manotada
amb els dits plens de sang.
Simplement un cor
esmicolat,
trencat i
esbiaixat,
endut fins a la
fossa dels afores
de la ciutat de
la por.
Un cor sense
batec ni sospir,
ni ànima ni esperança,
grinyolant i
gemegant
com ho fan els
humans i els animals,
quan se senten
temorosos de perdre la vida
per culpa d’una llàgrima estimada.
per culpa d’una llàgrima estimada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada