Era la nit plena de gràcia i de joia. Riures entre els
presents i begudes pels absents. Molta cordura prèvia al moment de la disbauxa,
quan encara no han sortit tots els cavalls a cavalcar, però sí es preparen els
genets per afrontar la dura batalla contra l'enemic letal.
Abraçades amb veus entretallades, silencis amb secrets de
fenicis. Mentides absorbides per vides alterades i tanta sang per brollar que
sovint eix en forma de llàgrimes. Besos regalats i petites carícies. Tan
aviat com va començar la funció, els espectadors ja sabien on acabaria el
taló.
Un presentador, amb vestit de festa, anunciava que tot era
iniciat, però que tornava al principi. Allà on els gemecs dels nens demanaven
aire per viure. La nuesa de la innocència, tants cops tacada pels vestits de
la societat endiablada sota tabús de llargues vestidures.
Diuen els homes que entre éssers de la mateixa sang mai no
hi pot haver més disputa que comptar un grapat de diners. Conten els homes
que quan la dalla se sent afilar és millor deixar-los de comptar.
Llarga com era la taula, podien cabre més d'una desena de
deixebles. Si hi haguessin anat, clar.
Però no era terra de Déu allà sota la muralla de l'antic port romà. Als pobles
s'hi cultiva el culte al foc, no pot apagar-se la flama mentre hi hagi gent que
s'estimi, ni que s'odiï a mort o tingui una estaca clavada al mig del cor. Hi
havia molt de menjar, tant que no es podria encabir en una llarga llista de
pecats mortals. Per molt que hagués vingut el mossèn a revisar el comportament
catòlic dels petits dimoniets, per molt que hagués comparegut amb la
tranquil·litat que sustenten els de la creu alçada, no hauria pogut beneir
tanta menja profana.
Van ser més hores que no pas les comptades en un dia normal,
va ser més un regal que no un present, va ser més un passat que no un futur.
Agermanats per uns instants, només tacats per una petita punxa de bosc. Ja se
sap, al camp s'hi troba una rosella i un card, ambdós sense molestar-se, però
pel calmat excursionista no tenen mai el mateix significat.
Jugaven els nens com si fossin nens, lluny de la llarga falç
en la que pensaven els adults. Entre música i ginebra succeïa el sant miracle,
sense Jesús nat, sense la creu santíssima ni els profetes encomanats; entre tot
i això i allò un sol rogenc cremava les cares per fer-les felices per uns
instants. Galtes mullades d'aigua amb sal, cors rejovenits de tant bategar.
No tothom pot veure-hi sense els ulls, hi ha qui es nega a
tancar-los i sentir allò que és a dins, hi ha qui mostra el rancor quan se sent
el fuster adornant el taüt. Potser els plors esdevindran després, quan la pols
sigui humana i l'home sigui pols, però l'ocasió perduda, al so de la vida que
s'acaba, mai no el podrà recuperar qui entre els vius ha fallat més que entre
els morts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada