Feia ja més de
vint dies que havia d’haver entregat aquell farragós relat que li havien encarregat.
Feia ja més de vint dies que no menjava altra cosa que pernil barat i galetes
caducades. Feia ja més de vint dies que ni tan sols no s’havia masturbat.
Per fi, aquell
vespre del 4 de març, va aixecar-se de la cadira i va cridar, tot satisfet, que
ja havia acabat. Amb la feina feta i enviada, va dedicar seixanta minuts a
dutxar-se. Va haver de fregar fort per treure tota la brutícia que se li havia
adherit al cos. Per sort, dos mesos abans, havia comprat un fregall de cuina
que encara no havia estrenat. La pell se li va omplir de rascades, es va fer
mal; però després de tants dies sense dutxar-se, vagant d’un costat de la
ciutat a l’altre per trobar les nou muses, no va dubtar en prémer fort i
arrencar-se de cop tot allò que li havia impregnat el carrer.
El cert és que no en va tenir
prou i, quan es va mirar al mirall després d’assecar-se amb la tovallola, va
decidir arrencar-se les primeres capes de pell amb un pelador de pastanagues.
També va agafar les tisores de l’escriptori i va començar a tallar-se els pèls.
Primer els púbics, després els de les aixelles, tot seguit els de la barba. No va ser suficient amb les tisores i va necessitar la navalla d’afaitar, però no
només la va usar en aquests llocs, sinó que es va rapar el cap, les celles, els
braços...
Quan el cos li
sagnava per tot arreu es va tornar a mirar al mirall. Tenia ganes de tocar-se el seu dur membre viril,
però li feia mal tot. A poc a poc havia anat deixant la seva vida fora dels
papers que havia escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada