Sembla estrany
que ningú es posi a pensar en tot plegat sense, abans, no haver pensat en res.
Això pensava, segons el que podem saber, en Mikel, un vell conegut dels carrers
de Donosti.
Per les nits
caminava del centre de la ciutat a l’escullera, aturant-se a cada bar, parlant
amb tothom. Com deia ell, la Concha era molt més que la platja, molt més que
Igueldo, calia sentir-se ben humit per entendre com riu i mar follaven, davant
de tothom, sense que ningú no s’escandalitzés. I allà al final, entre les gotes
caient sense molestar cap ciutadà, les llums de les casetes, que el cridaven,
una vegada i una altra, perquè arribés al port i s’estirés al costat de l’aigua
bruta.
Els crits no
criden ni quan es parla fort ni quan no es parla. La veu es queda muda sota el cel tapat. Se li van trencar les cordes i va seguir xerrant. Se li va trencar
el cor i va seguir estimant. Era una roca dura, forjada a partir d’una desgràcia
impossible d’assumir. Les llàgrimes que va gastar, després de la mort de la
filla i de la dona, es van convertir, a ulls de molts, en cargols caiguts del
seu cervell.
Caminava sol,
sense que ningú més que la solitud l’acompanyés. Ni tan sols quan sortia massa
ebri dels bars, quan els cambrers li oferien ajuda perquè no s’aguantava dempeus,
ni tan sols aleshores acceptava cap guia en el seu religiós camí cap a la
foscor il·luminada.
Volia ser sense
deixar de ser. Tenia fam, però només bevia. Escrivia mots morts amb la intenció
que fossin vius, però quan els veia bellugar-se els sentia morts. Els matava,
els revifava. Escrivia de matinada, begut. Esborrava el que podia, quan emmalaltia.
No hi ha pitjor malalt que l’home sa mirant-se al mirall. En Mikel corria el
greu perill de ser recordat, quan ell només volia oblidar-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada