Relat de llepaculs

divendres, 29 de gener del 2016

Relat de llepaculs

-Crec que tinc unes habilitats que hauria d’aprofitar.

-I quines són? Escriure?

-No, llepar culs.

-Els llepes bé?

-Més bé que ningú. Sóc capaç de transformar-me en l’animal que més necessiti segons el moment necessari. No em manquen recursos ni ganes. Sóc un transformista! Recordo quan treballava a les Rambles que...

-Mai no has treballat a les Rambles!

-D’acord, tens raó. No hi he treballat mai, però això no és important. Podria haver-ho fet. Seria genial haver-hi treballat! Ser una artista de la ciutat, reconeguda per...

-Els transformistes de les Rambles mai no han estat massa reconeguts...

-Clar, clar, ja ho sé. Però jo hagués sigut diferent! Hauria destacat per sobre de l’street art, de l'urban art, de l'urban street o com es digui! I tothom recordaria el meu nom. Fins i tot els crítics més entesos del país, aquells que mai no jutgen els transformistes de les Rambles que cada dia actuen sense rebre res a canvi...

-Fa temps que ja no hi actuen, els van fer fora...

-Cert, cert... ara només hi ha venedors d’entrades i floristeries de pa sucat amb oli. Però el cas no és aquest, sinó que jo sóc transformista!

-Llepaculs! Llepaire!

-Bé, digues-li com vulguis! Em transformo...

-Llepes...

-Llepo el que sigui! A qui sigui! No tinc pudor!

-Això fa pudor...

-No fa pudor, no! Ningú no em veu quan llepo!

-Els altres ho veiem. Clar que els altres no comptem.

-Aquí està la gràcia! Els altres no sou ningú! No llepeu, no compteu! No existiu! Si sabessis fer com jo... oh! Què bé t’aniria!

-M’aniria el què?

-Tot plegat! Mira’m a mi! Sóc feliç! Per fi faig el que vull!