Relat del primer amor

No soc home d'explicar els meus amors, però Turguénev escriu en una llibreta, de la mà de Vladímir Petróvix, la seva primera història d'amor. I qui és ell per fer-ho i deixar-nos als altres sense l'oportunitat de relatar quatre mentides i una veritat en un full en blanc tacat per la fal·làcia de l'egocentrisme i l'arrogància?

Aleshores jo tenia setze anys. Això va passar la primavera de l'any 1996. Vivia als afores de Barcelona, amb els pares. Tenien una casa a prop de la muntanya i jo em preparava per a res, perquè la vida me la menjava de quarts a tres cada dia. I potser no va ser el primer. Segurament no ho va ser. Per què quin és aquell primer amor que ens acompanya tota la vida? Diu un d'aquests russos que parlen poc que el seu amor primer va ser la mainadera. No coincideixo amb ell, per a res. Però i els que diuen que el primer amor és la mare? O els que tenen una germana i se l'estimen fins a la mort? Com poden parlar d'un primer amor que els hi robés el cor si no n'han tingut mai perquè algú de qui no es poden enamorar els hi va robar?

Potser va ser abans i tot. Qui sap si aquella foto que besava amb ardor i innocència abans d'anar a dormir hauria d'ocupar aquestes línies. Aquells cabells rossos que tothom volia pentinar. Aquelles cames llargues que em despertaven cada matí entre somnis. Només volia tenir cotxe per arribar al centre i endur-me-la enllà. Desitjava viure una vida plena d'experiències úniques i poc mundanes. Però tot succeeix tan de pressa quan vius accelerat que la vida és mort i aquesta t'enxampa aviat. Segurament la incertesa d'algú que no se sentia res no va atreure aquella bellesa fora d'òrbita. Fos com fos, en van venir tantes com ereccions matinals van continuar. Totes amb la mateixa passió. Totes amb aquell ardor de qui espera la guillotina a trenc d'alba i s'esforça per allargar la nit més del que duren les hores.

Primer corria rere esferes buides, després sobre neumàtics inflats. Sempre fugint de tot i de tothom. La cursa que m'ha perseguit ha estat tan intensa que només de recordar-la ja m'he cansat. Em canso d'escriure la llista de noms que van seguir la citrina advocada del diable. M'esgoto intentant reviure ni que fos un instant d'aquells anys de fulgor i descontrol. Però sí, jo tenia setze anys i ella en tenia vint-i-un. Potser estava prohibit. En aquella època m'interessaven molt les lleis, però justament aquestes no. Recordo un dia que ens van dur en cotxe, no sé si conduïa una tieta seva o qui era. Tornàvem d'un bar que ella sovintejava. Allà havíem estudiat, ballat i netejat els gots dels clients. Estic segur que abans havíem anat a un altre lloc i que tornàvem per alguna raó de força major, mes és impossible recordar de què es tractava. Però el que tinc gravat a la memòria va ser com la suposada tieta li va qüestionar davant meu que fóssim parella. Ella ho va negar i jo no vaig dir res. Era absurd. Tothom ens havia vist. La tieta també. Cert és que només ens van veure asseguts l'un al costat de l'altre i menjant-nos la boca mentre ballàvem. Qui ho podia qüestionar? La meva mare segur que no. Però aquesta ja és una altra història.