Crec en l'ànima sortint a saludar. Eix amb un vòmit sec. Ja no vol
líquids ni trossos de fetge coberts de sang. Fuig de mi; la seva repulsa
és clara. S'escapa d'un cos podrit i prefereix navegar sense casa. No
busca res, ni troba cap llar. Surt. Surt a saludar. Surt perquè sap que a
dins només continuarà fermentant-se. Es grillarà com les patates brutes de l'hort. Es tocarà com les peres que ningú ha gosat collir.
Crec que mai ningú m'ha estimat. Perquè estimar algú sense ànima és un pecat. I de pecats n'és ple el món. Però el món no permet que s'ompli més del compte. Crec que mai he estimat. Perquè estimar amb el cor corromput és l'ampolla sencera que t'has begut. És aquell porro de les tres de la matinada sobre l'asfalt mullat de no saps què.
Crec que massa cops m'han dit que no sé estimar. Qui estima massa, acaba ofegat. Melicertes soc jo. Cada cop que us banyeu, Palèmon us toca. Deixeu-vos tocar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada