Relat del paradís

Hi ha dies,
és igual de quina setmana,
que trucaria els meus pares.
A vegades a un,
d’altres a l’altre.

No els trobo a faltar,
no hi penso sovint,
però quan hi penso,
els recordo de sobte
i els hi diria quatre coses.

No hi ha cel ni paradís,
ni reencarnació possible
-si us plau, no!-.
No hi ha cap retorn creïble
en un món on ja no hi són.

I és que si naveguessin
entre núvols
crearien tantes tempestes
que hauríem de construir
un mur al cel de formigó
o
comprar-nos paraigües
de ferro o de metall
per atraure els llamps
i que ens fregissin el cervell.