Posa aquella cançó, si us plau, aquella del presoner. Presoner de no sé què. D'alguna cosa que no podia tenir. Quan l'escoltis recorda el que no tens, pensa en si ets presoner del quadre que vas dibuixar.
Negre com el carbó, cabell de passions enceses
més de flama que de foc. Qui li pentinarà el monyo mig desfet que saluda a dalt
de tot? Qui el desfarà estirant el seu bastonet amagat? Qui li recollirà el
floc per sobre de l'orella? Un dit afortunat el que li posi bé i aprofiti
l'ocasió per acariciar de les galtes a les celles. Un dit que es protegeixi d'un
gran front amb una marca singular, única. Aquesta no, que no desaparegui, si us
plau!
Alguns encara gosaran no mirar-li els ulls orientals,
tancats de tant no dormir diran uns; tancats de tant somriure, sabrem els
altres. I és que les galtes, aquestes galtes prominents, empenyen les parpelles
amunt i abaixen el nas avall. Galtes per menjar, per besar, per dibuixar unint
faç amb faç. Qui s'atrevirà a besar-li el mentó que protegeix la seva vida?
Aquests llavis prohibits, aquestes dents salvatges. Resta tot quiet ara a l'imaginari,
però es mou lluny d'aquí.
I mentrestant, el poeta es queixa, s'enfada,
renega. El poeta és burro. Tantes estrelles per gaudir i, a vegades, encara es
pensa que la que brilla més, la que té vida pròpia, la que és diferent i única.....
el mirarà.
De fons se sent "Torno en unes hores"
rebotant contra l'eco infinit de l'Univers... i des d'aleshores ella ja no li
ha demanat que tornés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada