Tenia ganes d'apropar-se al vidre i mirar els seus veïns. Tanta calor a fora i tant poc aire a dins. Sabia que aquell seria un dia ple de dolor i llàgrimes cremant per sota del pit. I saps una cosa? Quan olores a merda sota del nas vol dir que estàs menjant fems.
Ell era buit d'ànima i perdut d'esperit. Havia après el que era la derrota assaborint la victòria. Tant puges com acabes baixant. Ara el vidre impedia que baixés, però tot era qüestió de forces i acabaria esmicolant aquell cristall que deixava veure l'exterior però no l'interior.
Dona'm un martell, dona'm una maça, dona'm el que vulguis però deixa'm rebentar aquest mur que separa amb un tel gris la vida de la mort.
El mur i la serp, la creu i el sol, el mar i les onades, el batec i el buit... tot gira al voltant d'un instant en què tot acaba cedint.
Només volen parlar, dos ocells sobre el punt més alt del pal, només es volen besar. Tenen llarg el bec i afilades les ungles, què pot passar? Plomes arrencades i ulls esberlats.
Parla'm en silenci, sense dir-me cap paraula. Res del que et digui et servirà i jo ja no puc més. Deixa'm marxar, el pou és llarg i fosc, rere el vidre tot és més clar.
Hem provat de fer-nos mal fins a odiar-nos, però no em queden forces ni per esgarrapar-te un cop més. Has tensat tant la corda que al final el món caurà. Ni aquí ni allà. Només caurà, rere una munió de vidres destrossats que es precipiten fins al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada