dimecres, 2 d’agost del 2017

Relat de la deessa

Petita deessa que vas il·luminar-me, a hores d'ara ja no deus recordar ni qui sóc. Les Llums passeu pels camins de les muntanyes i traieu a tothom de la foscor; però un cop heu passat i la brisa torna a la calma, tot resta altra vegada on era. 
M'alegro de pensar que segueixes somrient a la vida. A les nimfes els hi agradaria disfressar-se de tu, mes mai no podran arribar ni a imitar-te. Provaran de tocar amb arpes i jeure al costat meu amb encanteris i raïms espirituals; però el cert és que aquella encesa restarà per sempre més amb mi; perquè era tant allò teu que era meu, que sovint et creia un mirall de la meva mirada.
A vegades les gotes neixen el mateix dia i, per desgràcia, no es troben fins que estan al mar. Estic segur que ja no voldràs tornar mai més a aquell riu que portava a un destí plegats, oh deessa; ho sé i contra voluntat estic segur que per tu serà millor així... Però costa tant pensar en les divinitats que m'han tocat sense voler-les tornar a tocar... que a vegades maleeixo el destí que em va separar de tu en caure com a gota aliena.
T'escric aquesta carta perquè a l'eternitat passen els mots, mentre que els records deixen de ser-ho quan un els oblida. Aviat m'oblidaràs, oblidaràs el pastor i el ramat, oblidaràs el camí per on has passat, i quan ho facis il·luminaràs tant el món que els humans, des de molt lluny, no podrem fer res més que gaudir en silenci de l'espectacle d’una l'estrella brillant al mig del cel. 
No importa si el caminant ara camina sol o no, importa que quan miri el cel veurà encara aquella llum que només donen les mirades tendres i salvatges, les essències pures, d'una deessa que sempre serà única. L'única estrella.