Les
lletres de la simfonia blava era on guardava els seus tresors. Els lladres no
podien treure-li res. Però un dia un dels malvats de la banda del sud va entrar
a casa seva. Ella estava mig nua al pis de dalt. Feia estona que havia
improvisat un acte ràpid i plaent al llit aprofitant la migdiada solitària. El
seu marit només duia una samarreta blanca, ella anava completament nua i de les
cames li penjaven, a l'alçada dels genolls unes calces marrons de punt. No podia
parlar, tenia la boca plena i els mugrons erectes. Amb el soroll de la porta
del pis inferior es va posar nerviosa i va mossegar el membre que feia estona
que succionava. Ell de poc no es mor. Regirant-se per terra va maleir-la. Ni
tan sols va adonar-se del perill que se'ls hi venia a sobre. Ella sí. Però els
nervis van ser majors que la raó. Es va baixar les calces en lloc de
pujar-se-les i, quan es va adonar que ho havia fet al revés, es va tapar les
cames amb uns pantalons i a la butxaca va amagar la seva roba més íntima.
Va
sortir de l'habitació amb cara de por. Li tremolaven les cames. Ni tan sols
s'havia tapat els bells petits pits que, minuts abans, estaven grapejats pel
seu marit. Cara a cara es va trobar amb el malfactor que profanava la seva
casa. El lladre no li volia robar res, tan sols aspirava a agafar-li la mà.
Però quan li va explicar això, la lluna va desaparèixer i el poble es va quedar
a les fosques. Sense llum, el lladre va acaronar-li el rostre i amb pena li va
dir: marxa d'aquí, no avui, sinó ahir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada