divendres, 12 d’abril del 2013

Relat de pau


-D'acord, s'ha acabat, no tinc per què seguir aguantant aquests constants atacs teus. Demà anirem al jutjat, acabarem aquí el que mai haguéssim d'haver començat...
-Segueix parlant, segueix plorant. Les teves paraules són tan buides com plena ho està aquesta gàbia. Mira't. Creus que algú faria res per a tu? Fa massa temps que no et cuides, amor; ets un article de segona mà, però la gent ja no vol ofertes. Vols quedar-te sola? Vols viure en plena obscuritat en una ciutat on ningú conegui les fotos que amagues al calaix? Deixa aquesta creu i torna refugiar-te amb els teus amics que mai vas tenir. Quan acabi la cervesa vindré a dormir, tanca la porta; no ploris molt fort. Aviat vindran a buscar-me amb aquelles terribles màscares transparents. Intentaran reanimar-me, tu els demanaràs que ho facin, ploraràs i pregaràs a Déu que no se me'n porti. Però ja serà massa tard. Demanaré m'enterrin amb el teu germà, dins del mateix sac. T'evitaré dues visites a nínxols diferents. Acabaràs d'hora amb la feina. Un ram de flors. Una plorera. Un dia perdut. I jo descansaré en pau.