-Sempre em culpes a mi de les teves derrotes,
no vull discutir, segueix aquí tancat, escrivint contra el món, mentre et beus aquesta
maleïda cervesa i mires els humans amb menyspreu.
-No us miro amb menyspreu, amor. No és així.
Jo només observo i escric. Escric i observo. I normalment no escric el que
observo, sinó el que imagino. I si això no fos així tu ara no estaries aquí,
parlant amb un escriptor fracassat, renegant d'haver conegut qui et va treure
de la pena més gran de la humanitat. Recordes aquelles nits en les que pujàvem a
la muntanya dels afores de la ciutat. Tu m'abraçaves mentre t'ensenyava on començava
el mar, jo t'abraçava mentre tu em mostraves on començava la tristor. Vaig
negar-me el que passava durant molt de temps, et creia feliç. Però el temps
t'ensenya a veure les coses amb calma i serenor, i ara puc veure't aquells dies
que pujaves amb mi i em feies l'amor, i et veig buida i gèlida, sense forces ni
ganes per fer res en aquest món. Ja fa massa que vas volar amb el teu germà.
Vas viatjar tan amunt cercant-lo que et vas oblidar d'imaginar. Vius perduda en
una història plena de mentides, on mai no hi passen coses sense sentit. És una paradoxa
que visquis amb mi, quan justament sóc el més anormal que t'ha passat mai.
Tanca la porta, amor, deixa'm beure aquesta cervesa. Torna al llit i mira't les
fotos del futur que mai vas tenir. Jo estic segur que si l'haguessis tingut no
l'hauries aprofitat, com tampoc aprofites el d'ara. Ets un cadàver sense bodes
cares. Ets un cementiri sense flors de plàstic. Ets un taüt sense bordats d'or.
T'enterraran un dia i faran una gran missa amb un clergue parlant de tu. Ell
posarà la mà al llibre sagrat i dirà que vas conèixer la veritat de la vida. Però
vols que et digui una cosa? Mai havia vist una mentida tan gran.
1 comentari:
M'agradat. És durillu , però moltes vegades cert.
Publica un comentari a l'entrada