Dia gris, dia trist. Plou i la gent camina amb els ulls mig tancats i el paraigua ben agafat. Venedors ambulants fan l'agost, tothom vol aixopluc en una ciutat acostumada al sol.
Alguns turistes en calça curta es posen un diari al cap i corren per travessar el carrer.
L'autobús H2 arriba a la seva setena parada. La gent espera, impacient, sota la marquesina. Quan obren les portes la cua comença a avançar. Intercanvi de persones. Uns pugen uns baixen. Així és la vida, alguns neixen, d'altres moren. I les històries que ocorren en cada lloc també se succeïxen, normalment, amb un inici i un final.
La Marta és una de les dones que comença aquest nou viatge. En el seu cas es tracta d'un recorregut de llarga distància, no baixarà fins que l'autobús arribi al final de la línia. Una noia jove, amb tres pírcings al nas, la galta i el llavi inferior, li ofereix el seient. Ha tingut sort i pot gaudir dels seients per a gent gran.
Al seu costat resten una parella de mitjana edat, deuen rondar els cinquanta anys. Ella és rossa, té els ulls blaus, cristal·lins, plens de vida; les galtes són rosades i es mouen amb molta freqüència quan parla. Les celles que naveguen per un rostre blanc són del tot expressives. Ell té el cabell castany, li han tallat curtet. Els ulls semblen dues taronges, completament obertes les parpelles un s'adona de seguida que té algun problema visual. La seva parla és poc entenedora. I és que els seus llavis resten immòbils mentre ell usa el verb amb força. Una mirada perduda. Un llavi caigut. Un front pla, sense arrugues. Una cara estàtica.
Tothom que els envolta el mira. Crida l'atenció aquell rostre anormal. La Marta, però, s'ha fixat amb la mà de la dona rossa. Acaricia el seu amant. Mou els dits com si li parlés. A la vegada que el mira directe als ulls; sense por a veure quelcom rar i confús. Ella veu amor i tendresa en un rostre que per tots és de plàstic.
1 comentari:
l'amor és incondicional! ;)
Publica un comentari a l'entrada