Mira a l'esquerre i veu la seva feina. Sense cap motivació per culpa de la castració patronal; sou ridícul, ascens impossible, contingut gens sucós.
Mira a la dreta i observa la seva afició esportiva. Sap que es fa gran, que aviat ho haurà de deixar, l'edat no perdona i, arribat cert dia, tot desapareixerà.
Mira endavant i contempla el seu mite creatiu. Porta lluitant per ell molt de temps, però les pedres del camí són massa grans. Trova motivació en d'altres creadors que, tal vegada, els va passar el mateix; però no perd de vista tants d'altres que mai van aconseguir arribar a bon port.
No sap què fer, immers en un pou sense aigua, sense corda, sense llum. Segueix cridant auxili, crida tant fort que les cordes vocals se li irriten. Es cansa. I quan està cansat, dubte.
Els dubtes, no sé si ho sabeu, són la causa de la creació. Si un no dubte, no pensa. Si no pensa, mor. Si mor, no crea. Així, neix la inspiració, de la desesperació total, de l'enfonsament del Titànic, de l'angoixa de qui té por del fracàs.
Mira a tot arreu i guiata la seva vida, sense paüra. Tot per fer.
2 comentaris:
Cert !!!!! Molts cops la inspiració és capritxosa,i s'alimenta del infortuni.
és important saber observar...
Publica un comentari a l'entrada