Cada dimarts i cada dijous, un noi, d'uns setze anys, per fer temps i així no anar a classe, puja al mateix tren a la mateixa hora. Fa el recorregut de la línia C4, després agafa la C2 i acaba amb la C5, que el retorna al mateix punt d'origen. Entre que surt de casa i torna a arribar passen 4 hores i vint-i-cinc minuts, just el temps que necessitaria en anar a classe, prestar atenció als professors de matemàtiques i ciències i tornar a casa.
Durant les primeres setmanes fa el recorregut sol, gaudint de la incertesa de la desconeixença. No coneix els altres passatgers, són tots nous i, per tant, tot li sembla tranquil, diferent... Però amb el pas del temps comença a veure cares que se li fan conegudes. La gent que puja al tren acostuma a ser, sempre, la mateixa. Les variants que tant li atreien del principi se li fan avorrides i, de cop i volta, tot se li gira en contra. La rutina li mostra aquell viatge emocionant com una obligació.
Per tal de canviar aquest cicle del temps tan repetitiu, decideix sortir de l'anonimat i fer amics. En poc més d'un mes ja en té a totes tres línies. Xerra amb els companys, que l'esperen i guarden lloc. Fan bromes i, entre les més sonades, n'hi ha una que li gasten al revisor de la línia C2. Saben que els dimarts sempre passa el mateix home, preguntant si tenen o no bitllet. També saben que no hi veu bé, de forma que se les empesquen per crear companys nous. Amunteguen les motxilles i col·loquen gorres, bufandes i abrics tapant-les, creant ninots que semblen persones. Li posen el bitllet a les mans, que fabriquen amb papers de diaris, i simulen converses amb el revisor. Han convertit una rutina en una cosa molt més dinàmica.
L'amic fals parla amb ells, dóna el bitllet al revisor, els serveix per lligar amb les noies que s'asseuen a prop. L'amic fals aviat els fa veure que viatgen sols, sense amics, sense vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada