Relat de la grava

L’home que Gimferrer no menciona porta un tatoo.
No diguis quin, no gosis, per molt que ara
tots en portin, no se’t passi pel cap dir que el mato.

Assassinat en ondes hertzianes, per pocs versos
no escrits. Els que van quedar-se sobre el llit
dels amants que s’odiaven per no donar-se besos.

My Sharona, bateria meva, la joventut és cor pres,
l’edat és cor robat i tu segueixes encara a casa teva
mentre no sé com dir-te que tot s’esvaeix.

Cada pas donat pels veïns al terrat
és ara un passeig infernal
per qui segueix vivint la soledat.

No fruiré de gelosia de la societat amable
que s’abraça i somriu.
El meu odi és profund i remarcable.

Crida, calla. Digues, canalla.
Besa’m, però no massa.
Acaricia’m però de lluny.
Anem junts, però a prop.
Ajuntem-nos, però no follem.

El sexe no ho és tot,
encara que quan cardem
la pell s’oblida de tot aquest sot.
A sota, la grava protegeix els morts que s’enterraren sols una nit d’estiu
rere una nit de tardor, quan s’acabava l’hivern i ja no hi havia escalfor.

Recordaran la memòria dels vius,
trobaran a faltar els discursos dels morts,
es relaxaran amb els nervis dels Déus
quan juguin a deixar-nos morir per no haver jugat a viure.