dijous, 28 de març del 2019

Relat de fotografia

Mirant fotografies d'un futur que mai no va ser, el passatger ros agafa la mà de la seva parella. No estan enamorats, no són amants ni estan casats. Comptant de l'u al cent podrien dir l'abecedari plegats; però s'esperen a arribar a la mateixa parada cada dia per dir-se hola i adéu entre galls de nervis esmicolats.
No goseu parlar d'ells, sospira un vailet pujat al seient posterior. Els hi fa ganyotes, es tapa la cara, riu en veu baixa.
Nen, treu els peus del seient.
Nen, calla.
Nen, para.
Nen, respira, que t'estàs quedant blanc.
I la sang torna a brollar entre les venes dels qui viatgen cada dia a la mateixa hora. No són germans, no són cosins. En fila esperen veure un record de l'endemà: La mateixa fotografia, la que els porta de parada en parada amb auriculars a les orelles o llibres a la mà.
Aviat pujarà el fotògraf, els nuvis estan impacients. El padrí de casori acaricia la núvia d'amagat. Ahir a la nit van parlar fins ben entrada la matinada. Potser hi haurà sorpreses quan el capellà alci l'hòstia consagrada, potser no hi haurà noces ni vi del priorat. El nuvi, aliè a tot el que succeeix, recorda com jugava a pilota al pati de l'església del poble. El mossèn sovint els renyava. Ell s'amagava amb els companys quan sentia el primer crit i, a vegades, fugia amb la Martina. On deu ser la Martina, es pregunta. I si agafa també aquest bus cada matí? I si l'agafa en una altra hora? M'hauria d'esperar?
Però la Martina no ocupa cap dels seients del V11. Fa temps que un vent dolent se la va emportar. El mateix vent que arrossega l'àvia que seu darrere del conductor i que mira per la finestra. Sort en té dels nets que l'acompanyen a la tercera planta quan li toca, tot sovint, rebre aquella dosi de bombes destructores que l'ajuden. Bombes destructores, l'àvia somriu quan ho recorda. És un concepte que li va ensenyar el seu doctor, un senyor de no més de quaranta anys, que davant dels pacients es fa l'home important, però que per dins té una vida caòtica i podrida. Les marques dels ulls li denoten llàgrimes continuades. Mai davant del pacients, això sí; mai per causes malaltisses. Sempre té el dol sota del coixí, on guarda el seu cor, tan esmicolat que cap cirurgià no podria mai apedaçar-lo.