Escric amb el cor, escric amb la mà. Ho faig sota les ombres que turmenten el meu passat. Escric quan la boirina no deixa veure la gran ciutat; però també quan el sol crema la pell i ens tanca els ulls.
Amagat dins d'un impenetrable vestit de mentides, dibuixo un traç inimaginable al so del compàs. Són notes trencades, música entretallada. Fum dins de la sala i beguda sobre l'escena. No hi ha crim ni assasinat.
Escric pel dolor que he sentit, sense pensar en el que sentiré. Ho faig en cada moment que el cor em demana deixar de bategar, endut per la falta d'aire d'aquesta maleïda terra de conspiracions.
No em cal escriure en groc, ni tampoc en rosa. Escric en el malenconiós color dels Déus que ens van abandonar. Per honor a Ulysses, al Laberint i al petit Escrivent de Bartleby. Se m'apareix un rere l'altre, en ple discurs de Llul. Els suporto, els aguanto, els pateixo en carn viva, sense pell, sense cuir. Les seves paraules se m'obliden i la tristesa envaeix el meu estat colèric.
Crido quan escric. Vomito. No vull pensar el que escric, perquè no penso quan estimo. Estimo el que escric. M'estimo. Em vull estimar més enllà de les quatre fal·làcies nocturnes que ens empassem per digerir la vida. No és aquí, ni sota l'obscura caixa de fusta, no és enlloc la felicitat anhelada. Però tossudament escric enduent-me part del que he viscut, barrejant els somnis amb les cançons. M'acusaran d'escriure sense rigor, sense cura; però quan un camina per la sendera de la veritat, no li cal més que la mentida i la traïció. Escric amb orgull, amb passió, esperant la mort a cada cantonada. Qui escriu no oblida la por, però la fa més atractiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada