No em diguis que m'estimes, simplement, estima'm. El fill mirava a la seva mare, mentre aquesta deia adéu a la vida. Tenia ja més de cent anys, havia viscut més que la majoria de les persones del seu entorn. Ara li tocava cloure els ulls i, abans de fer-ho, escoltava les dolces paraules d'algú que, sense repetir-ho cada cinc minuts, se la va estimar més que ningú.
De petita, quan va néixer, de seguida va voler una germana. La desitjava tant que els seus pares van claudicar i, al final, van decidir augmentar la família. Després, immersa en les seves coses, procurant tenir un creixement com cal, va oblidar de jugar amb ella. Tot el dia estaven junts, com a bons germans anaven plegats a tot arreu, però ella estava més per les seves coses que no pas per cuidar-la.
Quan va tenir edat de festejar, va conéixer un noi que li va robar el cor. De seguida ho va tenir clar, havia de ser la seva parella. Havia de ser per a ella. Així va ser, ho va aconseguir i, al cap d'uns anys de viure sota el mateix sostre, es van casar.
S'estimaven, s'estimaven molt, però ella volia un fill. El volia com qui vol menjar quan fa una setmana que passa gana. Es va quedar embarassada i els ulls se li van convertir en un mar de llàgrimes. El seu fill, el seu estimat fill, havia arribat al món i ella li diria, dia sí, dia també, que se l'estimaria per sempre més.
Així va ocórrer. Li deia cada dia, més de cent vegades; li deia que se l'estimava amb bogeria. Però aviat un altre propòsit se li va ficar dins del cap. Un germanet! Li calia un germanet! Se l'estimava tant que volia un altre nen per a ell. Va venir finalment el germanet, i un tercer fins i tot! La família era gran, adorable. Ella els volia a tots, però no estava mai per a ells. Ella els hi deia sempre que els estimava a tots, però no ho feia mai.
Ells s'hi van acostumar. I el costum és la més perillosa de totes les rutines. Ancorats en una badia de la que no podien sortir, la família veia com aquell projecte no era més que una obra teatral. Hi havia un director. Una directora...La mare. Ella ho executava tot. Ho feia per ells, pels seus actors. Però no els tenia en compte per res.
La funció es va acabar. Les llums es van apagar. Un dels fills aguantava el cap de la mare amb les mans. Ella volia sentir el so del públic aplaudint. Desitjava escoltar com l'adoraven. Però no hi havia ningú a la sala. Era una sala buida i fosca, on la vida havia passat a escena sense que ella l'hagués pogut gaudir mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada