Just quan surt el sol, ell ja està cansat. La seva desmotivació és tal que, a hores d'ara, ningú no donaria ni cinc cèntims per la seva vida. No prova de sobreviure. Ni ho prova ni ho accepta, però ho fa. Els seus actes, de qui dia passa any empeny, són un sense-sentit que van en contra de la seva religió.
Avui pel matí s'ha posat les ulleres que la seva tieta Enriqueta li va deixar la setmana passada. Fins aleshores ni tan sols les havia tret de la funda on les tenia guardades. La muntura és de plàstic i estan pintades de color vermell. Els vidres, totalment transparents, li oferiran una altra òptica de la vida. Amb aquesta actitud ell emprèn el difícil camí cap a la lluita diària. Se les col·loca i prova de veure-ho tot de forma diferent. En un principi no nota cap canvi, els arbres continuen sent arbres; els cotxes són els mateixos vehicles de sempre; el sol ha sortit com cada matí i ell té dues mans com tenia ahir. Però, a poc a poc, va entenent el concepte que li va repetir tants cops la seva tieta quan li va entregar: "Tot és qüestió de percepció, mira al teu voltant, veuràs el mateix, però ho veuràs diferent". Aquella gent que l'ofegava, que li tenia premut el coll i la llengua esquinçada, aquella gent tan alta i inflada és ara una colla de menuts homenets que, amb les seves veus ridícules, proven de fer-se veure realitzant saltironets que no passen del centímetre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada