El personatge en qüestió fuma una cigarreta recolzat al semàfor. No és lluny de casa, just a creuar el pas de vianants. Fuma amb tranquil·litat, gaudint del plaer de l'aire brut.
Mira amb deteniment com l'indicador de pas lumínic canvia de color. Primer verd, amb un homenet dibuixat com si caminés; després vermell, com si l'home s'aturés a pensar.
El personatge pensa. Rumia força sobre els dos gestos d'aquell senyal. A dues bandes juga la graciosa icona lluminosa. Primer avança, després s'atura. Després torna a avançar. Qualsevol es preguntaria per què no es decideix d'una vegada si cal fer una cosa o l'altra. Però qualsevol no hi és allà en aquell precís moment. Només hi és present el personatge que s'ho qüestiona tot. Fins i tot es pregunta què deu fer l'home verd mentre només apareix l'home vermell. I a l'inrevés. Què deuen pensar quan romanen a les fosques? Què deuen fer? S'amaguen? Juguen efectivament a dues bandes i, un cop desapareixen, fan acte d'aparició en un altre semàfor?
El personatge no té cap potestat sobre d'ells. Ni tan sols no els deu conèixer bé. Però es permet fer unes preguntes existencials que el turmenten. Els troba a faltar quan el semàfor és fosc. S'alegra quan s'il·lumina. Així, pendent dels dos símbols, sempre està content, sempre està trist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada