-Potser millor així, no?
-Millor com?
-Així...
La balada nocturna d'un vespre trist va entonar les primeres notes. Els dos estaven asseguts al portal. No es parlaven, no es deien res. No volien pensar, simplement esperar.
Per les comprimides venes circula una sang inalterada. El seu color és un secret, com les seves mirades. Batega el cor sentint desconfiança. Cap dels dos no vol imaginar el demà. És una angoixosa situació quotidiana. Dos animals fent d'humans, dues ànimes dient-se adéu, fins demà. I el demà potser no vindrà, perquè amb al calma s'esvaeixen les paraules. I sense paraules no hi ha ni rastre ni contacte.
La pressió sanguínia s'altera, el batec puja gola amunt. No troben el moment d'alçar-se, però els dos saben que ho han de fer. Ella pren la decisió de forma valenta, sense adornar el blavós moment. Ell se la mira. No n'està segur. No vol alçar-se. Però per més que s'hi resisteixi, ella ja no hi és.
La matinada arriba amb una forta gebrada. Les mans glaçades, el nas vermell. Les dents piquen amb força marcant uns segons i uns minuts eterns. És el compàs de l'espera, una espera que no acaba mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada