A vegades no sabem què dir. Ens esperem callats. Mirant a qualsevol lloc, com si busquéssim alguna cosa. Ho fem pensant que els altres ens observen i es pregunten si estem mirant res o no. Del contrari no actuaríem així. Quan estem sols i sabem que ningú no ens pot veure, ni cal dir res a ningú, ni és important estar callat o mantenir una conversa, no forcem l'acte, ens deixem anar i gaudim del plaer del buit absolut.
Floten les coses a l'univers, sense gravetat, sense pressió. Naveguen sense la fricció que ens frena a qualsevol lloc de la terra. La naturalitat de la natura ens condiciona tot sovint. Per això sovintegem pensaments que ens aturen, que no ens deixen avançar.
Dos homes esperen callats. Estan asseguts en el mateix banc. Un d'ells mira la gent passar, l'altre observa els ocells fent nius dalt dels arbres.
El dia passa i els homes segueixen callats. No es diuen res. Ningú els impedeix fer-ho; ni tan sols la gravetat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada